NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


jueves, 30 de diciembre de 2010

UNA VIDA


En tus manos la experiencia se ha encallecido, hasta crear en ellas el reflejo de una larga vida. De tu piel la historia hizo un lienzo, en el que las grietas del tiempo dejaron su huella y en tus ojos la eterna sonrisa dibujo un cuadro que sólo la serena alegría puede pintar. Fueron tus labios que supieron callar los barcos en los que las palabras quisieron surcar y tus oídos, hoy apenas servibles, los conocedores del secreto de la felicidad. Es la luz de la sabiduría la que los años te permiten mostrar el mejor camino a tomar.



A les teves mans l'experiència s'ha encallit, fins a crear en elles el reflex d'una llarga vida. De la teva pell la història va fer un llenç, en el qual les esquerdes del temps van deixar la seva petjada i en els teus ulls l'etern somriure dibuixo un quadre que només la serena alegria pot pintar. Van ser els teus llavis que van saber callar els vaixells en els quals les paraules van voler solcar i les teves oïdes, avui amb prou feines servibles, els coneixedors del secret de la felicitat. És la llum de la saviesa la que els anys et permeten mostrar el millor camí a prendre.



martes, 28 de diciembre de 2010

INOCENCIA / INNOCÈNCIA


No dejes jamás de creer en la magia, ella vive sólo en tu corazón si le concedes la chispa de la inocencia. No permitas que los sueños mueran al amanecer, rescátalos de la realidad del día en esos primeros instantes de la madurez. No consientas que las nubes del tiempo borren de tu rostro la expresión de la sorpresa al descubrir el brillo del lazo que te regaló un suspiro. No eches de ti al Peter Pan que te ofrece la eterna juventud, la felicidad de la generosidad, la grandeza del que ama, simplemente, por amar!

No deixis mai de creure en la màgia, ella viu només en el teu cor si li concedeixes l'espurna de la innocència. No permetis que els somnis morin a l'alba, rescata'ls de la realitat del dia en aquests primers instants de la maduresa. No consenteixis que els núvols del temps esborrin del teu rostre l'expressió de la sorpresa en descobrir la lluentor del llaç que et va regalar un sospir. No tiris de tu al Peter Pa que t'ofereix l'eterna joventut, la felicitat de la generositat, la grandesa del que estima, simplement, per estimar!



lunes, 27 de diciembre de 2010

ERES MI HOGAR / ETS LA MEVA LLAR


No importa la inmensa casa que nos cobije, ni el suave color de sus paredes, tanto da si el techo es de madera o de piedra, o si los cubiertos que nos sirven son de plata o acero, da igual si las ventanas son tapadas con sedas o basto lino , si los cuadros que adornan ese espacio son de famosos pintores o láminas de simples copias, no me importa si en el exterior llueve o luce un espléndido sol.
Lo que da mi vivienda el nombre de hogar es tu presencia, tu estancia junto a mi me cobija, tus brazos son mis paredes, tus palabras mi techo, tus hechos mi alimento, tu sonrisa mis cortinas, tu rostro el único cuadro que no me canso de contemplar y tus ojos el sol y la luna que conservan mi cordura.



No importa la immensa casa que ens aculli, ni el suau color de les seves parets, tant dóna si el sostre és de fusta o de pedra, o si els coberts que ens serveixen són de plata o acer, és igual si les finestres són tapades amb sedes o bast lli , si els quadres que adornen aquest espai són de famosos pintors o làmines de simples còpies, no m'importa si en l'exterior plou o llueix un esplèndid sol.
El que dóna el meu habitatge el nom de llar és la teva presència, la teva estada al costat de la meva m'acull, els teus braços són les meves parets, les teves paraules el meu sostre, els teus fets el meu aliment, el teu somriure les meves cortines, el teu rostre l'únic quadre que no em canso de contemplar i els teus ulls el sol i la lluna que conserven el meu seny.



domingo, 26 de diciembre de 2010

GENEROSIDAD / GENEROSITAT


Es tan grande tu generosidad que hasta el aliento me regalas, tanto lo que entregas que con sólo tu presencia me llenas, tanta tu amor que en el jardín de tu mirada nace el sol, tanta tu alegría que de tu sonrisa las estrellas tienen envidia, tan alta tu belleza que el agua sueña con que te reflejes en ella, tan sensibles tus palabras que de ellas se hacen los dulces, tan grande tu amor que sólo dándolo todo te sientes completo, tan suprema tu vida que la luz es sombra a tu lado.  

És tan gran la teva generositat que fins a l'alè em regales, tant el que lliures que amb només la teva presència m'omples, tanta el teu amor que en el jardí de la teva mirada neix el sol, tanta la teva alegria que del teu somriure els estels tenen enveja, tan alta la teva bellesa que l'aigua somia amb que et reflecteixis en ella, tan sensibles les teves paraules que d'elles es fan els dolços, tan gran el teu amor que només donant-ho tot t'asseguis complet, tan suprema la teva vida que la llum és ombra al teu costat.

sábado, 25 de diciembre de 2010

PARA TODAS LAS MADRES / PER A TOTES LES MARES


Todavía no me habías visto y ya me amabas, no tenía nombre y ya me llamabas, no me habías tocado y ya sentía tuyas caricias.
Me abrigaste en las noches de invierno, me limpiaste mis heridas todavía cuando no se podían ver, fuiste mi paraguas en los días de lluvia y mi sombrilla cuando el sol me castigaba.
Hoy que ya te fuiste sigues estando conmigo, en mis días malos, en los momentos buenos, en las sonrisas que tengo y en las lágrimas que callo!

Encara no m'havies vist i ja m'estimaves, no tenia nom i ja em cridaves, no m'havies tocat i ja sentia teves carícies.
Em vas abrigar en les nits d'hivern, em vas netejar les meves ferides encara quan no es podien veure, vas ser el meu paraigua en els dies de pluja i la meva ombrel·la quan el sol em castigava.
Avui que ja et vas anar segueixes estant amb mi, en els meus dies dolents, en els moments bons, en els somriures que tinc i en les llàgrimes que callo!

viernes, 24 de diciembre de 2010

NOCHE DE PAZ / NIT DE PAU


En la noche sales a mi encuentro, pero sólo en sueños te veo. Eres la luz de la esperanza, la lente que permite ver el futuro con la belleza de un jardín, el faro que en la oscuridad te ofrece un remanso de tranquilidad. Entras en la vida con el susurro del silencio y de ella sales con la fuerza del estruendo, dejando tras de ti el vacío de la confusión.
Te busco en el alma herida, en el corazón roto, en el pensamiento distorsionado y en la memoria perdida, si saber que te encentras en un tenue rincón de mi interior.

En la nit surts a la meva trobada, però només en somni et veig. Ets la llum de l'esperança, la lent que permet veure el futur amb la bellesa d'un jardí, el far que en la foscor t'ofereix un recés de tranquil·litat. Entres en la vida amb el murmuri del silenci i d'ella salis amb la força del baluern, deixant després de tu el buit de la confusió.

Et busco en l'ànima ferida, en el cor trencat, en el pensament distorsionat i en la memòria perduda, si saber que et trobes en un tènue racó del meu interior.





jueves, 23 de diciembre de 2010

EL CAMINO / EL CAMÍ


El tiempo ha cubierto con las canas de la experiencia tu barba, el camino ha dejado en tu tirso ausente de vida, pero lleno de sabiduría, a tu espalda un cesto lleno de los frutos recogidos por el camino, en tus ojos la paz del que no espera nada y en tus pies con las alas del que sabe que le queda todo un mundo por delante.
Cuéntame de tus caminos, de las vidas conocidas, de toda esa historia que has protagonizado. Comparte conmigo toda la sabiduría que te han dado las sendas y la riqueza que en tu alma han escrito los caminos reales, cédeme algo de ese tiempo que el camino te entregó para llegar a comprender lo que es el amor, ese regalo lleno de generosidad que entrega tanto al que lo recibe como al que da.

El temps ha cobert amb els cabells blancs de l'experiència la teva barba, el camí ha deixat en el teu tirs absent de vida, però ple de saviesa, a la teva esquena un cistell ple dels fruits recollits pel camí, en els teus ulls la pau del que no espera gens i en els teus peus amb les ales del que sap que li queda tot un món per davant.
Explica'm dels teus camins, de les vides conegudes, de tota aquesta història que has protagonitzat. Comparteix amb mi tota la saviesa que t'han donat les sendes i la riquesa que en la teva ànima han escrit els camins rals, cedeix-me una mica d'aquest temps que el camí et va lliurar per arribar a comprendre el que és l'amor, aquest regal ple de generositat que lliura tant al que ho rep com al que dóna.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

CUPIDO


Bajó Cupido de su nube para atravesar mi corazón, justo en el momento en el que el juguetón destino te puso frente a mí. No era un día especial, ni el sol lucía en el cielo como el astro rey que es, no se paró el mundo ni cayeron las estrellas, no sonó música ni me saltó el corazón… pero… el día se iluminó y se hizo inolvidable, el sol se eclipsó ante tu presencia, la tierra giró a nuestro alrededor y las estrellas marcaron nuestro encuentro, tu voz creo la más bella melodía y mi corazón se paró. Verte fue quererte, conocerte amarte.


Va baixar Cupido del seu núvol per travessar el meu cor, just en el moment en el qual la juganera destinació et va posar enfront de mi. No era un dia especial, ni el sol lluïa en el cel com l'astre rei que és, no es va parar el món ni van caure els estels, no va sonar música ni em va saltar el cor… però… el dia es va il·luminar i es va fer inoblidable, el sol es va eclipsar davant la teva presència, la terra va girar al nostre al voltant i els estels van marcar la nostra trobada, la teva veu creo la més bella melodia i el meu cor es va parar. Veure't va ser voler-te, conèixer-te estimar-te.


martes, 21 de diciembre de 2010

LA LECCIÓN / LA LLIÇÓ


He aprendido a sonreír al contemplar la inocencia en la risa de un niño, a mirar al encontrar los ojos de un anciano perdidos en el horizonte, a callar al escuchar los gritos del silencio y a hablar al oír los susurros de las palabras.
Me han enseñado cultura los que jamás pisaron una escuela, historia los que la vivieron, educación en el hogar, a sumar aquellos que regalan, a restar los que perdieron, a regalar los que no tienen nada y a perder los que algún día tuvieron.
Pero aun hoy sueño con aprender todo lo que me han enseñado!

He après a somriure en contemplar la innocència en el riure d'un nen, a mirar en trobar els ulls d'un ancià perduts en l'horitzó, a callar en escoltar els crits del silenci i a parlar en sentir els murmuris de les paraules.
M'han ensenyat cultura els que mai van trepitjar una escola, historia els que la van viure, educació en la llar, a sumar aquells que regalen, a restar els que van perdre, a regalar els que no tenen gens i a perdre els que algun dia van tenir.
Però àdhuc avui somni amb aprendre tot el que m'han ensenyat!

 


lunes, 20 de diciembre de 2010

PERDONA


Perdona el mucho amor que te doy, pues para amarte no conozco medidas.
Perdona que sólo con verte sonría, pues tu imagen es el reflejo de la bondad.
Perdona que a tus pies ponga la luna y el sol salgo sólo por ti, pues la naturaleza quiere regalarte sus mejores joyas.
Perdona que tu sombra sea tan pequeña, pues su único sentido en la vida es vivir pegada a ti.
Perdona al día por que celoso de tu belleza creó la noche para ocultarla.
Perdona que suplique tu perdón, más sin tu felicidad niel amor, ni la bondad, ni la luz, nii el día, ni la noche… pueden tener sentido.


Perdona el molt amor que et dono, doncs per estimar-te no conec mesures.
Perdona que només amb veure't somrigui, doncs la teva imatge és el reflex de la bondat.
Perdona que als teus peus posi la lluna i el sol surto només per tu, doncs la naturalesa vol regalar-te les seves millors joies.
Perdona que la teva ombra sigui tan petita, doncs el seu únic sentit en la vida és viure pegada a tu.
Perdona al dia per que gelós de la teva bellesa va crear la nit per ocultar-la.
Perdona que supliqui el teu perdó, més sense la teva felicitat ni l'amor, ni la bondat, ni la llum, ni el dia, ni la nit… poden tenir sentit.




domingo, 19 de diciembre de 2010

EL ANCIANO SABIO / L'ANCIÀ SAVI


Como cada día se hallaba un sabio sentado en un banco junto a la orilla del rio, la mirada perdida en el horizonte y una sonrisa dibujada en su rostro. Junto a él se sentó un niño, apenas contaba con edad como para alcanzar por si solo el asiento del banco y en su cara la clara inocencia de quien contempla desde la ignorancia.

- Dicen de usted que es el mayor sabio del mundo, que en sus palabras la verdad vive y en su corazón la razón habla… sin embargo todos los días lo veo desde mi ventana, desde que el sol nace hasta que la luna lo abraza, el silencio lo abriga y su mirada calla, ¿podría decirme que le muestra el solitario rio?

El anciano sabio sonrió, le miró durante unos instantes y contestó:

- El rio me muestra su sabiduría, los conocimientos que sólo el que observa es capaz de encontrar, me enseña la sabiduría de aquellos ancianos que junto a mi pasan y la rutina les impide verme, la ilusión de la juventud de los infantes que en su alegría por vivir ignoran quien junto a ellos convive, la paciencia de la roca que soporta el continuo pasar el agua, la constancia del pez que quiere alcanzar su presa, la generosidad de las plantas que nos regalan el aire para nosotros vital, la belleza del agua que cede su protagonismo a los reflejos que devuelve… me concede un lugar donde la sabiduría crece dispuesta a ser recogida por quienes detengan su paso para admirarla.

El niño dejó en silencio sus labios, acomodó su pequeño cuerpo en el banco y desde entonces no dejó de bajar al banco para aprender del rio, sentado en silencio junto al sabio.



Com cada dia es trobava un savi assegut en un banc al costat de la riba del riu, la mirada perduda en l'horitzó i un somriure dibuixat en el seu rostre. Al costat d'ell es va asseure un nen, amb prou feines comptava amb edat com per aconseguir per si solament el seient del banc i en la seva cara la clara innocència de qui contempla des de la ignorància.

- Diuen de vostè que és el major savi del món, que en les seves paraules la veritat viu i en el seu cor la raó parla… no obstant això tots els dies ho veig des de la meva finestra, des que el sol neix fins que la lluna ho abraça, el silenci ho abriga i la seva mirada calla, podria dir-me que li mostra el solitari riu?

L'ancià savi va somriure, li va mirar durant uns instants i va contestar:

- El riu em mostra la seva saviesa, els coneixements que només el que observa és capaç de trobar, m'ensenya la saviesa d'aquells ancians que al costat del meu passen i la rutina els impedeix veure'm, la il•lusió de la joventut dels infants que en la seva alegria per viure ignoren qui al costat d'ells conviu, la paciència de la roca que suporta el continu passar l'aigua, la constància del peix que vol aconseguir la seva presa, la generositat de les plantes que ens regalen l'aire per a nosaltres vital, la bellesa de l'aigua que cedeix el seu protagonisme als reflexos que retorna… em concedeix un lloc on la saviesa creix disposada a ser recollida per els qui detinguin el seu pas per admirar-la. El nen va deixar en silenci els seus llavis, va acomodar el seu petit cos al banc i des de llavors no va deixar de baixar al banc per aprendre del riu, assegut en silenci al costat del savi.















miércoles, 15 de diciembre de 2010

ERES TÚ / ETS TU


No existe la belleza en los colores que contemplas, ya que es en tus ojos donde nace el arco iris. Ni sentimientos en las letras que lees, pues es tu corazón el pozo de las emociones de donde manan.
Eres tú quien al oler la flor haces de su fragancia un perfume inolvidable, quien al colocarte al sol le otorgas sombra a la tierra, quien en el campo de la imaginación abona cada día con un poco de ilusión las páginas de éste bloc.
Mío tan sólo es el cariño que pongo en su creación, sabiendo que en tu persona un rinconcito ocupará.

No existeix la bellesa en els colors que contemples, ja que és en els teus ulls on neix l'arc de Sant Martí. Ni sentiments en les lletres que llegeixes, doncs és el teu cor el pou de les emocions d'on ragen.
Ets tu qui en fer olor la flor fas de la seva fragància un perfum inoblidable, qui en col·locar-te al sol li atorgues ombra a la terra, qui en el camp de la imaginació abona cada dia amb una mica d'il·lusió les pàgines d'aquest bloc.
Meu tan sols és l'afecte que poso en la seva creació, sabent que en la teva persona un raconet ocuparà.


martes, 14 de diciembre de 2010

AMO / ESTIMO


Amo el aire que roza tu cuerpo, por que en el queda tu fragancia.
Amo el suelo que pisas, pues en él quedan tus huellas impresas.
Amo la sombra que el sol te provoca, ya que ella deja en ti la luz del día.
Amo todo aquello que miras, pues la gracia de tus ojos eclipsa la luna llena.
Amo el libro que lees, pues tus manos lo sostienen junto a tu corazón.
Amo incluso la soledad ya que ella me recuerda que estás al llegar.


Estimo l'aire que frega el teu cos, per que en el queda la teva fragància.
Estimo el sòl que trepitges, doncs en ell queden les teves petjades impreses.
Estimo l'ombra que el sol et provoca, ja que ella deixa en tu la llum del dia.
Estimo tot allò que mires, doncs la gràcia dels teus ulls eclipsa la lluna plena.
Estimo el llibre que llegeixes, doncs les teves mans ho sostenen al costat del teu cor.
Estimo fins i tot la solitud ja que ella em recorda que estàs en arribar.








lunes, 13 de diciembre de 2010

ADIÓS / ADÉU


El viento se llevó nuestras promesas, dejando tras de si la estela del doloroso olvido. Las frías garras del invierno grabaron en nuestros corazones heridas que jamás cicatrizarán, en las que el tiempo arraigó proporcionándonos un futuro en el que agonizar. Fuimos almas gemelas, un latido para dos almas, una vida para dos cuerpos, y en tan grata quimera el azar nos separó. No existe mayor distancia que la que el tiempo te otorga, ni mayor penitencia que la que uno mismo escoge, no existe peor puñal que el del adiós de quien amas.

El vent es va portar les nostres promeses, deixant després de si el deixant del dolorós oblit. Les fredes arpes de l'hivern van gravar en els nostres cors ferides que mai cicatritzaran, en les quals el temps va arrelar proporcionant-nos un futur en el qual agonitzar.
Vam ser ànimes bessones, un batec per a dues ànimes, una vida per a dos cossos, i en tan grata quimera l'atzar ens va separar. No existeix major distància que la que el temps t'atorga, ni major penitència que la que un mateix escull, no existeix pitjor punyal que el de l'adéu de qui estimes.




domingo, 12 de diciembre de 2010

IMAGINA


Cierra los ojos, suavemente y deja que una imagen se vaya pintando en tus ojos, observa como el verde va dando forma a la vegetación, y el azul le da al cielo un esplendor especial, el amarillo te ofrece un sol lleno de calor y el negro una sombra en la que el frescor te cobije. Permite que las fragancias inunden tu cuerpo, el dulce olor de las flores acaricia tu piel alzándote del suelo hasta hacerte volar, rozar el sol y dormitar en las nubes. Disfruta de ese regalo que te dio la vida, goza de tu imaginación.

Tanca els ulls, suaument i deixa que una imatge es vagi pintant en els teus ulls, observa com el verd va donant forma a la vegetació, i el blau li dóna al cel una esplendor especial, el groc t'ofereix un sol ple de calor i el negre una ombra en la qual la frescor t'aculli. Permet que les fragàncies inundin el teu cos, la dolça olor de les flors acaricia la teva pell alçant-te del sòl fins a fer-te volar, fregar el sol i dormisquejar en els núvols. Gaudeix d'aquest regal que et va donar la vida, gaudeix de la teva imaginació.


sábado, 11 de diciembre de 2010

POR QUE? / PER QUE?


¿Por que, por que deje que las luces se apagasen en nuestro corazón? ¿Por que se ahogaron las palabras en mi garganta mientras el aire ardía en mis pulmones? ¿Por que dejé que el silencio llenara el espacio que nos distanciaba cada vez más? ¿Por que mis ojos buscaban el cielo mientras tu mirada reflejaba la luna que nos iluminaba? ¿Por que, por que?
Un segundo, tan sólo un instante, en el que el mundo se para a tus pies, una oportunidad en la que poder elegir un camino, una vereda, un sendero por el que poder pasear, ¿y eliges la soledad?

Per que, per que deixi que les llums s'apaguessin en el nostre cor? Per que es van ofegar les paraules en la meva gola mentre l'aire cremava en els meus pulmons? Per que vaig deixar que el silenci omplís l'espai que ens distanciava cada vegada més? Per que els meus ulls buscaven el cel mentre la teva mirada reflectia la lluna que ens il·luminava? Per que, per que?
Un segon, tan sols un instant, en el qual el món es para als teus peus, una oportunitat en la qual poder triar un camí, una sendera, una sendera pel qual poder passejar, i tries la solitud?




miércoles, 8 de diciembre de 2010

LEER PARA VOLAR / LLEGIR PER VOLAR




Olvidado en una estantería te encontré, el polvo del tiempo cubría tu rostro, pero aun así tus promesas de belleza me hicieron acariciarte. En tus tapas tan sólo una palabras, una recomendación, un aviso al lector, “si no eres capaz de volar no abras mi corazón”.
En tus letras me sumergí, bañándome en las caricias de un universo para mi desconocido. Me mostraste mil parajes en países que mi ignorancia aferraba, llegué a conocer a sus habitantes como si de amigos se trataran, a llorar con sus ojos, sonreír con su ternura, amar con desesperación y a odiar con todo el rencor.
Tus párrafos me ofrecieron alas para tocar el cielo, rozar con el alma las nubes que albergaban la imaginación voraz que permite crear desde la soledad. Me concedieron ver la historia desde la ventana de tus ojos y conocer culturas desde la puerta de tu corazón.
En tus páginas perdí el sentido del tiempo, mientras en ellas hallaba la inmortalidad de un minuto. Me hicieron comprender lo efímero de un instante cuando lo que el abraza es mucho más que un recuerdo. Amé, lloré, reí … e incluso comprendí que leer también puede ser vivir.


Oblidat en una prestatgeria et vaig trobar, la pols del temps cobria el teu rostre, però així i tot les teves promeses de bellesa em van fer acariciar-te. En les teves tapes tan sols una paraules, una recomanació, un avís al lector, “si no ets capaç de volar no obris el meu cor”.
En les teves lletres em vaig submergir, banyant-me en les carícies d'un univers per al meu desconegut. Em vas mostrar mil paratges en països que la meva ignorància aferrava, vaig arribar a conèixer als seus habitants com si d'amics es tractessin, a plorar amb els seus ulls, somriure amb la seva tendresa, estimar amb desesperació i a odiar amb tot el rancor.
Els teus paràgrafs em van oferir ales per tocar el cel, fregar amb l'ànima els núvols que albergaven la imaginació voraç que permet crear des de la solitud. Em van concedir veure la història des de la finestra dels teus ulls i conèixer cultures des de la porta del teu cor.
A les teves pàgines vaig perdre el sentit del temps, mentre en elles trobava la immortalitat d'un minut. Em van fer comprendre l'efímer d'un instant quan el que l'abraça és molt més que un record. Vaig estimar, vaig plorar, vaig riure … i fins i tot vaig comprendre que llegir també pot ser viure.


martes, 7 de diciembre de 2010

SOLEDAD / SOLITUD


Te he visto en entre las multitudes, hablando pero sin llegar a comunicarte, en las fiestas fundido entre la música, pero sin compartir la melodía de tu corazón, en la calle caminando entre los ojos que ocultan las cortinas más las sombras te absorbían haciéndote parte de ellas, en la playa, mirando el horizonte hasta ser parte de él... todo ello sin dejar de poseer la más cruda soledad.

T'he vist en entre les multituds, parlant però sense arribar a comunicar-te, a les festes fos entre la música, però sense compartir la melodia del teu cor, al carrer caminant entre els ulls que oculten les cortines més les ombres t'absorbien fent-te part d'elles, a la platja, mirant l'horitzó fins a ser part d'ell... tot això sense deixar de posseir la més crua solitud.


lunes, 6 de diciembre de 2010

GAUDÍ


Cien años de historia sujetan tus columnas,que en silencio escuchan tus secretos y abrazan tus alegrías, en el barro de tus piedras la tierra albergó su vida para darte hoy la fortaleza, del frío mármol creaste tus obras extrayendo de su corazón la mayor de las bellezas, es en tus arcos donde el aire baila, permitiendo que su dulce melodía acaricie nuestros oídos, es tu arte el que perdura en el tiempo para que podamos inmortalizarlo en nuestros recuerdos.

Cent anys d'història subjecten les teves columnes,que en silenci escolten els teus secrets i abracen les teves alegries, en el fang de les teves pedres la terra va albergar la seva vida per donar-te avui la fortalesa, del fred marbre vas crear les teves obres extraient del seu cor la major de les belleses, és en els teus arcs on l'aire balla, permetent que la seva dolça melodia acariciï les nostres oïdes, és el teu art el que perdura en el temps perquè puguem immortalitzar-ho en els nostres records

domingo, 5 de diciembre de 2010

RECORDAR


He lavado en la lluvia de la paciencia los recuerdos que me fijaban en las tormentas del pasado permitiendo que mi rostro reflejara las marcas de la experiencia.
He aclarado en mi corazón la arena que me había guardado de mil mares dejando que sus mareas acariciasen mi alma.
He secado las lágrimas que los sueños me dejaban al amanecer por no querer comprender que la realidad puede ser más bella que el arte de Morfeo.
He encontrado el color en el instante en que aprendí que recordar no es vivir, tan sólo es mal vivir.

He rentat en la pluja de la paciència els records que em fixaven en les tempestes del passat permetent que el meu rostre reflectís les marques de l'experiència.
He aclarit en el meu cor la sorra que m'havia guardat de mil mars deixant que les seves marees acariciessin la meva ànima.
He assecat les llàgrimes que els somnis em deixaven a l'alba per no voler comprendre que la realitat pot ser més bella que l'art de Morfeo.
He trobat el color en l'instant en què vaig aprendre que recordar no és viure, tan sols és malament viure.

 

sábado, 4 de diciembre de 2010

BANCO VACÍO / BANC BUIT


Caído mi cuerpo sobre la fría madera del banco, los ojos cerrados y el corazón abierto para dejar salir alma. Escuchando la melodía que el silencio deja en el aire, dejándome llevar por la música de los recuerdos que los minutos anteriores me regalan. Con los labios aun cerrados, callando el te quiero que jamás te he ofrecido, llorando la impotencia del que no sabe amar.

 
Caigut el meu cos sobre la freda fusta del banc, els ulls tancats i el cor obert per deixar sortir ànima. Escoltant la melodia que el silenci deixa en l'aire, deixant-me portar per la música dels records que els minuts anteriors em regalen. Amb els llavis àdhuc tancats, callant l'et vull que mai t'he ofert, plorant la impotència del que no sap estimar.

jueves, 2 de diciembre de 2010

FANTASÍA / FANTASIA


Fantasía no es soñar con la belleza del jardín del Edén, acariciar sus hojas, dejando que sus curvas delineen en las puntas de los dedos el paraíso que crean. Fantasía es dormirse en la luna de tu sonrisa.
Fantasía no es imaginar un mundo lleno de amor, en el que las nubes dejen caer sobre nosotros los mejores deseos, ni en el que la tierra permita crecer entre sus grietas la ternura, la paz y el confort de quien sabe amar. Fantasía es ver el universo que regalas con tu mirada.
Fantasía no es nadar en un mar de esperanza hasta alcanzar el horizonte de la felicidad. Fantasía es navegar en el océano de tus palabras que invitan a viajar más allá de la simple realidad.

Fantasia no és somiar amb la bellesa del jardí del Edén, acariciar les seves fulles, deixant que les seves corbes delineïn en les puntes dels dits el paradís que creen. Fantasia és dormir-se en la lluna del teu somriure.
Fantasia no és imaginar un món ple d'amor, en el qual els núvols deixin caure sobre nosaltres els millors desitjos, ni en el qual la terra permeti créixer entre les seves esquerdes la tendresa, la pau i el confort de qui sap estimar. Fantasia és veure l'univers que regales amb la teva mirada.
Fantasia no és nedar en un mar d'esperança fins a aconseguir l'horitzó de la felicitat. Fantasia és navegar en l'oceà de les teves paraules que conviden a viatjar més enllà de la simple realitat.



martes, 30 de noviembre de 2010

VELERO / VELER


En el mar de mis lágrimas navega el velero de tu olvido dejando tras de si una estela de recuerdos llenos alegría.
En ese océano que es mi vida nadie como tu supo colmar de fuerza e ilusión, logrando que los peces que él alberga dancen entre el agua y el aire.
En ese río de dulzura que hiciste nacer de mis sienes ya nevadas, allí es donde el ave fenix colocó su nido para recordarme que quizás mañana volverás.


En el mar de les meves llàgrimes navega el veler del teu oblit deixant després de si un deixant de records plens alegria.
En aquest oceà que és la meva vida ningú com la teva va saber satisfer de força i il·lusió, aconseguint que els peixos que ell alberga dansin entre l'aigua i l'aire.
En aquest riu de dolçor que vas fer néixer de les meves temples ja nevades, allí és on l'au fenix va col·locar el seu niu per recordar-me que potser demà tornaràs.

lunes, 29 de noviembre de 2010

DULCE LUNA / DOLÇA LLUNA


Mientras la dulce luna se desliza en las cornisas que ponen limites a tus alas, las estrellas te regalan un camino hacia el olvido y las sombras inundan tus ojos de la cruda realidad.
Los escaparates, en la negra noche, dejan bailando a sus viejos maniquis la danza del triste olvido, permitiendo al tiempo borrarse en tu memoria.

Mentre la dolça lluna es llisca en les cornises que posen limitis a les teves ales, els estels et regalen un camí cap a l'oblit i les ombres inunden els teus ulls de la crua realitat.
Els aparadors, en la negra nit, deixen ballant als seus vells maniquís la dansa del trist oblit, permetent al temps esborrar-se en la teva memòria.


domingo, 28 de noviembre de 2010

OCULTO / OCULT


Oculto entre las sombras te observa mientras adormecido dejas pasar el tiempo, escondido entre las ramas oculta su nido tan cerca de tu hogar que puede sentir el calor de tu chimenéa, invisible tras tus cortinas dejando que tus párpados te impidan ver lo que frente a ti se muestra.
Un rayo en la luz del día, una gota en el océano de tu vida, un grano de arena en el desierto del pasado, un segundo en un eterno abrazo... el amor roza tus manos, permítele que te conquiste.

Ocult entre les ombres t'observa mentre adormit deixes passar el temps, amagat entre les branques oculta el seu niu tan prop de la teva llar que pot sentir la calor de la teva xemeneia, invisible després de les teves cortines deixant que les teves parpelles t'impedeixin veure el que enfront de tu es mostra.
Un raig en la llum del dia, una gota en l'oceà de la teva vida, un gra de sorra en el desert del passat, un segon en una eterna abraçada... l'amor frega les teves mans, permet-li que et conquisti.



sábado, 27 de noviembre de 2010

EL VUELO / EL VOL


He visto a un ave alzar el vuelo y he deseado ser sus plumas, he cerrado los ojos, dejándome llevar por la suave caricia del aire que desplazaba con sus delicados movimientos, mi rostro podía adivinar sus formas y mis manos dejar libre el cielo para la danza.
En mis oídos sonaba, como la más bella melodía, el susurro de sus alas abrazando el vacío. La fragancia de la naturaleza llenaba todo mi ser de la serenidad que sólo una madre es capaz de regalar. Mi boca conoció la mayor gama de sabores que el buen gusto es capaz de otorgar. Y aun con los ojos cerrados vi lo que era volar.

He vist un au alçar el vol i he desitjat ser les seves plomes, he tancat els ulls, deixant-me portar per la suau carícia de l'aire que desplaçava amb els seus delicats moviments, el meu rostre podia endevinar les seves formes i les meves mans deixar lliure el cel per a la dansa.
En les meves oïdes sonava, com la més bella melodia, el murmuri de les seves ales abraçant el buit. La fragància de la naturalesa omplia tot la meva ser de la serenitat que només una mare és capaç de regalar. La meva boca va conèixer la major gamma de sabors que el bon gust és capaç d'atorgar. I àdhuc amb els ulls tancats vaig veure el que era volar.

jueves, 25 de noviembre de 2010

INFANCIA /INFÀNCIA



Bella infancia que nos entrega los más gratos regalos, permítenos que cuando la plata cubra nuestras sienes no perdamos la capacidad de sorprendernos, mantén en nuestros labios la sonrisa de la inocencia y en nuestros corazones el poder de la fascinación de saber que es lo que es grande, concédenos la sinceridad de aquella mirada y la inmensa capacidad de amar de aquellos días en los que decir "te quiero" era llamar a cada cual por su nombre, cuando aun no habíamos perdido esa innata sinceridad.

Bella infància que ens lliura els més grats regals, permet-nos que quan la plata cobreixi les nostres temples no perdem la capacitat de sorprendre'ns, mantingues en els nostres llavis el somriure de la innocència i en els nostres cors el poder de la fascinació de saber que és el que és gran, concedeix-nos la sinceritat d'aquella mirada i la immensa capacitat d'estimar d'aquells dies en els quals dir "et vull" era cridar a cadascú pel seu nom, quan àdhuc no havíem perdut aquesta innata sinceritat.


miércoles, 24 de noviembre de 2010

COTILLEO / TAFANERIA


Agrio susurro que te amparas en la bondad para dejar en las espaldas tu grata indignidad. Amargo comentario que entre las sobras dan luz a realidades jamás cumplidas, verdades inciertas, e historias volátiles. Cruz imperecedera que en una frente pura clava sus espinas, creada con la más fértil imaginación que ningún novelista soñó alcanzar. Que sean tus palabras aves en migración, tus comentarios amapolas que en el campo seducidas por el aire se rinden a la merced del profundo silencio.

Agre murmuri que t'empares en la bondat per deixar en les esquenes la teva grata indignitat. Amarg comentari que entre les sobres donen llum a realitats mai complertes, veritats incertes, i històries volàtils. Creu imperible que en un front pur clava les seves espines, creada amb la més fèrtil imaginació que cap novel·lista va somiar aconseguir. Que siguin les teves paraules aus en migració, els teus comentaris roselles que en el camp seduïdes per l'aire es rendeixen a la mercè del profund silenci.



 

martes, 23 de noviembre de 2010

DESCONOZCO / DESCONEC



Desconozco que dios creó el amor, pero se que al conocerte entendí su creación, admiré sus detalles y me maravilla en cada milimetro de su imperfección.
Ignoro que hadas son las responsables de ese cosquilleo que siento con sólo pronunciar tu nombre, pero alabo la grandeza que me otorgan y las alas que ofrecen a mi consciente imaginación.
No han logrado mis ojos descubrir los rostros de los duendes que, aun en los sueños, trabajan para darles a mis día el tesoro de aquella felicidad que amanece en mi rostro y duerme entre mis brazo.


 
Desconec quín déu va crear l'amor, però es que al conèixer-te vaig entendre la seva creació, vaig admirar els seus detalls i em meravella en cada mil·limetro de la seva imperfecció.
Ignoro quines fades són les responsables d'aquest pessigolleig que sento amb només pronunciar el teu nom, però lloo la grandesa que m'atorguen i les ales que oferixen a la meva conscient imaginació.
No han assolit els meus ulls descobrir els rostres dels follets que, àdhuc en els somnis, treballen per a donar-los als meus dia el tresor d'aquella felicitat que clareja en el meu rostre i dorm entre els meus braç.

lunes, 22 de noviembre de 2010

OLVIDO / OBLIT


Déjame paladear el olvido, saborear la sal de mis lágrimas en el dulce horizonte de un futuro sembrado de mil sueños dispuestos a florecer ante mis ojos.
Permíteme besar la brisa que el mar trae a mi rostro, hasta llenar mis pulmones de esas nubes cargadas de esperanza que en cualquier momento descargarán sobre mi tierra con la fuerza del que ha aprendido a ser feliz.
Otórgame el vuelo del ave que suspendido en el cielo recorre el mundo más allá de guerras, duelos y promesas incumplidas, hasta llegar a conquistar un nuevo mundo que poner a tus pies.


Deixa'm paladejar l'oblit, assaborir la sal de les meves llàgrimes en el dolç horitzó d'un futur sembrat de mil somnis disposats a florir davant els meus ulls.
Permet-me besar la brisa que el mar porta al meu rostre, fins a omplir els meus pulmons d'aquests núvols carregats d'esperança que en qualsevol moment descarregaran sobre la meva terra amb la força del que ha après a ser feliç.
Atorga'm el vol de l'au que suspès en el cel recorre el món més enllà de guerres, duels i promeses incomplides, fins a arribar a conquistar un nou món que posar als teus peus.




domingo, 21 de noviembre de 2010

MIEDO, DESTINO, AMOR / POR, DESTÍ, AMOR



Le dijo el miedo al amor; "yo paralizaré tus manos, enmudeceré tus labios y provocaré que ese mar de dudas se convierta en un océano de incertidumbre, hasta lograr que la locura te hunda en tus propias lágrimas al no alcanzar el paraíso con el que sueñas"
Le dijo el destino al amor; "Yo te daré la paciencia del pescador y la constancia de las olas, te ofreceré mil horizontes en los que navegar y un velero en el que soñar, te regalaré los días de la eternidad hasta lograr que el Edén te abra sus puertas"
Y dijo el amor; "Firme miedo, a ti te debo la grandeza del premio logrado, el sabor del plato esperado, la suavidad de terciopelo que la capa del tiempo tendió a mis pies. Adorado destino, tuyo es mi presente y en tus manos se encuentra mi futuro, a ti confío mis anhelos y entrego mis esperanza, sólo tuya es mi historia. Es por eso amados mis que en mi corazón siempre tendréis un lugar especial, ya que me habéis permitido saber lo que es amar"



Li va dir la por a l'amor; "jo paralitzaré les teves mans, emmudiré els teus llavis i provocaré que aquest mar de dubtes es converteixi en un oceà d'incertesa, fins a aconseguir que la bogeria t'enfonsi en les teves pròpies llàgrimes al no aconseguir el paradís amb el qual somies"
Li va dir Ela destí a l'amor; "Jo et donaré la paciència del pescador i la constància de les ones, t'oferiré mil horitzons en els quals navegar i un veler en el qual somiar, et regalaré els dies de l'eternitat fins a aconseguir que el Edén t'obri les seves portes"
I va dir l'amor; "Ferma por, a tu et dec la grandesa del premi assolit, el sabor del plat esperat, la suavitat de vellut que la capa del temps va tendir als meus peus. Adorat destí, teu és el meu present i a les teves mans es troba el meu futur, a tu confio els meus anhels i lliuro les meves esperança, només teva és la meva història. És per això estimats els meus que en el meu cor sempre tindreu un lloc especial, ja que m'heu permès saber el que és estimar"



sábado, 20 de noviembre de 2010

UN REGALO / UN REGAL


Amada agua que embelleces mi rostro en la mañana, regálame la sabiduría de tus años y el frescor de tu juventud, entrégame la fuerza que tu corazón derrama y la suavidad de los besos de tus olas cuando llenas de amor rozan mi tierra, dame la sal de la vida sin la que mi existencia seria efímera, entrégame la felicidad que tan sólo tú conoces.

Estimada aigua que embelleixes el meu rostre en el matí, regala'm la saviesa dels teus anys i la frescor de la teva joventut, lliura'm la força que el teu cor vessa i la suavitat dels petons de les teves ones quan plenes d'amor freguen la meva terra, dóna'm la sal de la vida sense la qual la meva existència seriosa efímera, lliura'm la felicitat que tan sols tu coneixes.



jueves, 18 de noviembre de 2010

JUNTO A MI / AL MEU COSTAT


Floreces junto a mí pero cualquier contratiempo te marchita , eres tan bella como efímera y tan pequeña cómo grande es la serenidad que me proporcionas. Te gusta jugar al escondrijo inglés y cada vez que me giro has desaparecido en el más ruidoso de los silencios, te busqué por cielo y tierra, por los aires y entre las flores, entre la gente y en la soledad, entre sueños y esperanza, te busqué allí por donde fui. Ya al final de mis días cuando la fe rema sus últimos metros y la tenue luz me regalaba las últimas imágenes te encontré, no estabas ni en el cielo, ni en la tierra, ni en el aire, ni en las flores, ni en la gente, ni en la soledad, te encontré en mi corazón, donde siempre habías sido!


Floreixes al costat del meu però qualsevol contratemps et marceix , ets tan bella com efímera i tan petita com gran és la serenitat que em proporciones. T'agrada jugar a l'amagatall anglès i cada vegada que em giro has desaparegut en el més sorollós dels silencis, et vaig buscar per cel i terra, per l'aire i entre les flors, entre la gent i en la solitud, entre somnis i esperança, et vaig buscar allí per on vaig ser. Ja al final dels meus dies quan la fe rema els seus últims metres i la tènue llum em regalava les últimes imatges et vaig trobar, no estaves ni en el cel, ni en la terra, ni en l'aire, ni en les flors, ni en la gent, ni en la solitud, et vaig trobar en el meu cor, on sempre havies estat!



miércoles, 17 de noviembre de 2010

DUERMO / DORMO


El cansancio invade mi cuerpo mientras el sueño se apodera lentamente de mis ojos, deslizándome entre las sábanas hasta que morfeo domina mi vida. Noto el suave tacto del otoño abrazándome, el olor de la húmeda tierra que me rodea y la ligera brisa que me mueve, como el sol calienta el ambiente y el ocre que me rodea tiñe de serenidad mi descanso, duermo y sueño con que la paz y la felicidad que en estos momentos me acuna alcancen el alba para regalarme un día lleno de luz y esperanza.

El cansament envaeix el meu cos mentre el somni s'apodera lentament dels meus ulls, lliscant-me entre els llençols fins que morfeo domina la meva vida. Noto el suau tacte de la tardor abraçant-me, l'olor de la humida terra que m'envolta i la lleugera brisa que em mou, com el sol escalfa l'ambient i l'ocre que m'envolta tenyeix de serenitat el meu descans, dormo i somni amb que la pau i la felicitat que en aquests moments em bressola aconsegueixin l'alba per regalar-me un dia ple de llum i esperança.


martes, 16 de noviembre de 2010

VIVIR / VIURE


Dicen que fue larga la espera, que 9 meses son mucho tiempos, que ya entonces era traviesa y que cuando me decidí a llegar a tú pasé por el pasillo a toda velocidad. Tenía prisa para conocerte y cada día me alegro más, eres luz y esperanza, color e ilusión, eres el mejor regalo que podía recibir. A pasado ya un poco de tiempo y junto a tú he aprendido a reír, a disfrutar de los pequeños detalles que me das, a valorar y saborear cada uno de tus segundos y aunque a veces no lo parezca, que bello es vivir!




Diuen que va ser llarga l'espera, que 9 mesos són molt temps, que ja llavors era entremaliada i que quan em vaig decidir a arribar a tu vaig passar pel passadís a tota velocitat. Tenia pressa per conèixer-te i cada dia m'alegro més, ets llum i esperança, color i il·lusió, ets el millor regal que podia rebre. A passat ja una mica de temps i al costat de tu he après a riure, a gaudir dels petits detalls que em dónes, a valorar i assaborir cadascun dels teus segons i encara que de vegades no ho sembli, que bell és viure!

lunes, 15 de noviembre de 2010

SIN MIEDO / SENSE POR


Sé que en tu silencio el dolor tiene la fuerza de la soledad y en tu ausencia persiste la presencia del que no se quiere enfrentar. Soy consciente de que el tiempo asfixia tus recuerdos en la nebulosa de los sueños, mientras el presente mata la ilusión por un futuro.

Es por eso que hoy te pido que tus labios acaricien el susurro de las letras que con la tinta de tu sangre dictó tu corazón, que el aire dance entre las palabras que tus pulmones aprisionan hasta ahogar el grito y el día cubra de luz la oscuridad que hoy te impide dormir.
 
 
Sé que en el teu silenci el dolor té la força de la soledat i en la teva absència persisteix la presència del qual no es vol enfrontar. Sóc conscient que el temps asfíxia teus records a la nebulosa dels somnis, mentre el present mata la il.lusió per un futur.

És per això que avui et demano que els teus llavis acariciïn la remor de les lletres que amb la tinta de la teva sang va dictar el teu cor, que l'aire dance entre les paraules que els teus pulmons empresonen fins ofegar el crit i el dia cobreixi de llum la foscor que avui t'impedeix dormir.




domingo, 14 de noviembre de 2010

SIXTEEN


En la oscuridad de la noche, cuando las lágrimas se han secado en el desierto de la desesperanza que te provoca la exigencia de un futuro perfecto. Mientras la luna da color a tus pálidas mejillas y brillo a tu dulce mirada, y su luz llena de oportunidades el océano de tu corazón. En ese momento en el que los sueño acarician los labios con una sonrisa y la noche cede su oscuridad a su eterna compañera. Justo en ese instante descubrirás que la verdadera luz es aquella que emana de ti, la que hace que seas tan especial.

En la foscor de la nit, quan les llàgrimes s'han assecat en el desert de la desesperança que et provoca l'exigència d'un futur perfecte. Mentre la lluna dóna color a les teves pàl·lides galtes i lluentor a la teva dolça mirada, i la seva llum plena d'oportunitats l'oceà del teu cor. En aquest moment en el qual els somni acaricien els llavis amb un somriure i la nit cedeix la seva foscor a la seva eterna companya. Just en aquest instant descobriràs que la veritable llum és aquella que emana de tu, la que fa que siguis tan especial.



sábado, 13 de noviembre de 2010

DONDE / ON


Donde escondiste el reloj en el que el juguetón Kairos nos robó las horas a la memoria. Donde fueron a parar aquellas palabras que jamás nos atrevimos a pronunciar. Donde aquellas imagenes que las retinas se negaron a borrar. A que mar se verterán  las lágrimas que hoy no sabemos llorar,a donde el amor que no nos supimos dar.

On vas amagar el rellotge en el qual el juganer Kairos ens va robar les hores a la memòria. On van ser a parar aquelles paraules que mai ens vam atrevir a pronunciar. On aquelles imagenes que les retines es van negar a esborrar. Al fet que mar s'abocaran les llàgrimes que avui no sabem plorar,on l'amor que no ens vam saber donar.


viernes, 12 de noviembre de 2010

NUNCA / MAI


Nunca, nunca me han amado tanto como hoy lo haces tú, regalandome el sol de la felicidad.
Nunca, nunca me han postrado el universo a mis pies para caminar en las estrellas como lo haces tú.
Nunca,nunca me han aceptado incondicionalmente como lo hace tu mirada.
Nunca, nunca me han regalado un ramo de esperanza, alegria, felicidad y paz como el que llevas en tus manos cada vez que nos vemos.
Porque nunca, nunca supe lo que es amar hasta que tú me ensenyaste.

Mai, mai m'han estimat tant com avui ho fas tu, regalant el sol de la felicitat.
Mai, mai m'han postrat l'univers als meus peus per caminar en els estels com ho fas tu.
Mai, mai no han acceptat incondicionalment com ho fa la teva mirada.
Mai, mai m'han regalat un ram d'esperança, alegria, felicitat i pau com el que portes a les teves mans cada vegada que ens veiem.
Perquè mai, mai vaig saber el que és estimar fins que tu em ensenyar.





jueves, 11 de noviembre de 2010

EL POZO DE LA VIDA / EL POU DE LA VIDA


Te cerraste en ti misma, negándote al hecho que penetrara en tú la luz en la cual el amor inunda de vida y alegría todos los rincones. dejando que la fría soledad calara en tus huesos petrificando-los como roca milenaria, pasaste a confundirte con el paisaje que te rodeaba, siendo sólo una parte más de la nada.
Pero un día tu Artur personal conquistó Avalon al extraer a Excalibur de tu corazón y la brisa de la esperanza frotó tu rostro hasta lograr que tus dulces lágrimas llenaran el pozo de la vida.

Et vas tancar en tu mateixa, negant-te al fet que penetrés en tu la llum en la qual l'amor inunda de vida i alegria tots els racons. deixant que la freda solitud calés en els teus ossos petrificant-els com roca mil·lenària, vas passar a confondre't amb el paisatge que t'envoltava, sent només una part més de la res.
Però un dia el teu Artur personal va conquistar Avalon a l'extreure a Excalibur del teu cor i la brisa de l'esperança va fregar el teu rostre fins a assolir que les teves dolces llàgrimes omplissin el pou de la vida.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

Y AHORA QUE? / I ARA QUE?


Que se ahogue el sol en un océano de ignorancia y muera la luna entre nubes de algodón, que el silencio asfixie las palabras de dolor en sus labios.
Que el viento limpie su alma del odio en ella posado y la lluvia moje su seco corazón hasta hacer brotar en su persona el árbol de la sabiduría.
Que el tiempo de a su vida la experiencia que la juventud le ha negado y con ella la humildad que hoy desconoce.
Que el mundo tenga la paciencia necesaria para que cuando llegue el día en que todo ello de los fruto la soledad no sea su única compañera.



Que s'ofegui el sol en un oceà d'ignorància i mori la lluna entre núvols de cotó, que el silenci asfixiï les paraules de dolor en els seus llavis.
Que el vent netegi la seva ànima de l'odi en ella posat i la pluja mulli el seu sec cor fins a fer brollar en la seva persona l'arbre de la saviesa.
Que el temps de la seva vida l'experiència que la joventut li ha negat i amb ella la humilitat que avui desconeix.
Que el món tingui la paciència necessària perquè quan arribi el dia en què tot això doni els fruit la solitud no sigui la seva única companya.



martes, 9 de noviembre de 2010

EL RETO / EL REPTE



Estabas frente a mí, tan fuerte y distraído que ni siquiera te diste cuenta que existía. Durante años soñé conseguirte y las mil maneras de lograrlo, eres mi reto personal, una hazaña digna de realizar. Y hoy por fin lo he cumplido, di un paso y después otro, subí por las difíciles escaleras del futuro y te he conquistado, he llegado hasta el más alto de tú y he podido disfrutar las vistas que a tus pies crecía.

 
Estaves enfront de mi, tan fort i distret que ni tan sols et vas adonar que existia. Durant anys vaig somiar aconseguir-te i les mil maneres d'aconseguir-ho, ets el meu repte personal, una gesta digna de realitzar. I avui per fi ho he complert, vaig fer un pas i després un altre, vaig pujar per les difícils escales del futur i t'he conquistat, he arribat fins al més alt de tu i he pogut gaudir les vistes que als teus peus creixia.