NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


sábado, 12 de junio de 2010

MI CASA / LA MEVA CASA


Mi casa es ese lugar donde tu corazón resida, donde en tus mañanas el sol descanse sus rayos llenos de amor y de esperanza.
Mis muebles serán labrados con mis sueños para que cada día puedas vivir en ellos.
Mis puertas y mis ventanas darán hacia tu horizonte para que en ellas veas lo que el futuro te escondo.
Mi luz será tu mirada por que sin ella no existiría la luz del amanecer.

La meva casa és aquell lloc on el teu cor resideixi, on en els teus matins el sol descansi els seus rajos plens d'amor i d'esperança.
Els meus mobles seran llaurats amb els meus somnis perquè cada dia puguis viure en ells.
Les meves portes i les meves finestres donaran cap al teu horitzó perquè en elles vegis el que el futur t'amaga.
La meva llum serà la teva mirada per que sense ella no existiria la llum de l'alba.

TU CARTA / LA TEVA CARTA


He leído tu carta una y mil veces y entre sus palabras he encontrado el dolor que sus sílabas ocultan.
He llorado en el silencio de las palabras y mis lágrimas han dejado correr la tinta hasta que tu confesión se ha convertido en un mar que golpeaba en las grietas del papel.
Siento no poder cantar tan bella melodía, no poder cumplir tus sueño, no poder saciar tu sed, no poder ser todo aquello que tu corazón desea. Las heridas de tus sentimientos sangran en mi interior pero no puedo, me es imposible dejarme llevar por esa brisa de amor y esperanza que me regalas.
El destino jugó con nosotros y cupido confundió sus flechas, lamento ser la roca en la que chocan tus intenciones y que en cada encuentro tu dolor aumente, y puestos a confesar también reconoceré mi egoísmo al no querer perder contigo la amistad que en todo este tiempo me has brindado, pero querer y amar no es igual.



He llegit la teva carta una i mil vegades i entre les seves paraules he trobat el dolor que les seves síl·labes oculten.
He plorat en el silenci de les paraules i les meves llàgrimes han deixat córrer la tinta fins que la teva confessió s'ha convertit en un mar que copejava en les esquerdes del paper.
Sento no poder cantar tan bella melodia, no poder complir els teus somni, no poder sadollar la teva sed, no poder ser tot allò que el teu cor desitja. Les ferides dels teus sentiments sagnen en el meu interior però no puc, m'és impossible deixar-me dur per aquesta brisa d'amor i esperança que em regales.
El destíva jugar amb nosaltres i cupido va confondre les seves fletxes, lamento ser la roca en la qual xoquen les teves intencions i que en cada trobada el teu dolor augmenti, i llocs a confessar també reconeixeré el meu egoisme al no voler perdre amb tu l'amistat que en tot aquest temps m'has brindat, però voler i estimar no és igual.

viernes, 11 de junio de 2010

HOY TE OFREZCCO / AVUI T'OFEREIXO


Sé que del dolor has hecho tu bandera y de la desilusión tu nación, hoy te ofrezco una isla en la que conviven la paz y el cariño.
Enciendes cada día una vela de esperanza pero el humo de las palabras te ahoga de indecisión, hoy te ofrezco una hoguera de calor y humanidad.
Fundes tu esperanza entre esfuerzos e ilusiones y la realidad te devuelve puñaladas sin pasión, hoy te ofrezco el fuego de la vida que te regala el amanecer.
Entre el cielo de tus días sólo ves las negras nuves de la ira y el rencor, hoy te ofrezco el cielo raso de la amistad y la comprensión.
Las horas se te hacen eternas intentando no chillar, hoy te ofrezco el silencio de quien te quiere escuchar.
Intentas luchar tú sola contra lo que es imposible cambiar, hoy te ofrezco unas manos con las que poder trabajar.
Zonas de grietas y dolor, mares de marejada e ira, rios de desesperanza y frustración, hoy te ofrezco una barca en la que poder navegar.

Sé que del dolor has fet la teva bandera i de la desil.lusió teva nació, avui t'ofereixo una illa on conviuen la pau i l'afecte.
Encens cada dia una espelma d'esperança però el fum de les paraules t'ofega d'indecisió, avui t'ofereixo una foguera de calor i humanitat.
Fundes teva esperança entre esforços i il.lusions i la realitat et torna punyalades sense passió, avui t'ofereixo el foc de la vida que et regala l'alba.
Entre el cel dels teus dies només veus les negres núvols de la ira i la rancúnia, avui t'ofereixo el cel ras de l'amistat i la comprensió.
Les hores se't fan eternes intentant no cridar, avui t'ofereixo el silenci de qui et vol escoltar.
Intentes lluitar tu sola contra el que és impossible canviar, avui t'ofereixo unes mans amb les que poder treballar.
Zones d'esquerdes i dolor, mars de maror i ira, rius de desesperança i frustració, avui t'ofereixo una barca en què poder navegar.

jueves, 10 de junio de 2010

COMO DECIR CON PALABRAS / COM DIR AMB PARAULES


Cómo decir con con palabras lo que el corazón grita, como murmurar esto sin que la brisa se lo lleve, como grabar a fuego en el agua que hoy nos llueve.
Quisiste cantarle al mundo lo que tu alma decía pero el silencio tapaba tus dulces palabras.
En cuanto soñaste con este momento, cuánta felicidad dormida encontraste, hasta que el despertar la hizo marchar.

Com dir amb amb paraules el que el cor crida, com murmurar-ho sense que la brisa l'hi dugui, com gravar-ho a foc en l'aigua que avui ens plou.
Vas voler cantar-li al món el que la teva ànima deia però el silenci tapava les teves dolces paraules.
Quant vas somiar amb aquest moment, quanta felicitat dormida vas trobar, fins que el despertar la va fer marxar.

MADRE / MARE


Que no harías tú por él, que mundo no conquistarías, qué estrella no bajarías, qué montaña no convertirías en valle si esta molestara en su camino?
Dulce maestra que con cariño y amor le muestras el mundo, siempre protegiendo su espalda para que nada le pueda dañar!
No hay mirada con más amor que tú, ni sonrisa más sincera que la de tus labios al verlo jugar!

Que no faries tu per ell, que món no conquistaries, quin estel no baixaries, quina muntanya no convertiries en vall si aquesta molestés en el seu camí?
Dolça mestra que amb afecte i amor li mostres el món, sempre protegint la seva esquena perquè res li pugui danyar!
No hi ha mirada amb més amor que la teva, ni somriure més sincer que la dels teus llavis al veure-ho jugar!

miércoles, 9 de junio de 2010

FELICIDAD ES... / FELICITAT ES...


Felicidad es aprender a disfrutar del rayo de luz que se esconde detrás de las nubes y de las lágrimas de emoción que estas nos regalan. Es descubrir que sonreír puede sembrar de alegría toda una vida. Es amar la noche para que después de ella llegue el día.
Felicidad es escuchar el silencio de una mirada y sentirse acompañado aún cuando no hay nadie cerca. Es esa palabra en el oído y la que no se dice. Es esta canción que no alcanzas quitarte de la cabeza y que al final del día todos los que te rodean acaban cantando sin darse cuenta.
Felicidad es despertarse cada día!

Felicitat és aprendre a gaudir del raig de llum que s'amaga darrere dels núvols i de les llàgrimes d'emoció que aquestes ens regalen. És descobrir que somriure pot sembrar d'alegria tota una vida. És estimar la nit per que després d'ella arribi el dia.
Felicitat és escoltar el silenci d'una mirada i sentir-se acompanyat encara quan no hi ha ningú prop. És aquesta paraula a l'oïda i aquella que no es diu. És aquesta cançó que no assoleixes llevar-te del cap i que al final del dia tots els què t'envolten acaben cantant-la sense adonar-se.
Felicitat és despertar-se cada dia!

martes, 8 de junio de 2010

CAMPANA


Eres la campana que marca el latido de mi corazón, la luz del día que da brillo a mi mirada, eres el motivo por el cual mis labios sonrían! Eres la luna que ilumina mi mundo, la estrella que habita en el mar de mis sentimientos, los pliegues de la felicidad donde me escondo. Eres la fe y el esperranza, el amor y el recuerdo, el pasado y el futuro ... y todavía no se quién eres!

Ets la campana que marca el batec del meu cor, la llum del dia que dóna lluentor a la meva mirada, ets el motiu pel qual els meus llavis somriguin! Ets la lluna que il·lumina el meu món, l'estrella que habita en el mar dels meus sentiments, els plecs de la felicitat on m'amago. Ets la fe i l'esperranza, l'amor i el record, el passat i el futur... i encara no es qui ets!


lunes, 7 de junio de 2010

DÍA A DÍA / DIA A DIA


Una semana, una semana entera tardaron tus pétalos a sonreír a la vida mientras el abrigo del frío rozando tu piel me recordaba que el otoño era ya una realidad.
Día a día robé tu belleza para poder verlo aquí en el blog, mientras tu fragilidad luchaba contra el tiempo y tu blanco coquetea con la luna, logrando que su luz besara tus curvas.
Minuto a minuto tomaste del aire la esperanza y la fuerza para ganarle al tiempo una batalla prácticamente perdida!

Una setmana, una setmana sencera van trigar els teus pètals a somriure a la vida mentre l'abric del fred fregant la teva pell em recordava que la tardor era ja una realitat.
Dia a dia vaig robar la teva bellesa per a mostrar-la aquí en el bloc, mentre la teva fragilitat lluitava contra el temps i el teu blanc coquetejava amb la lluna, assolint que la seva llum besés les teves corbes.
Minut a minut vas prendre de l'aire l'esperança i la força per a guanyar-li al temps una batalla gairebé perduda!


domingo, 6 de junio de 2010

MIEDO / POR


Es el miedo el que te despierta aterrorizado en medio de la noche, el mismo que te obliga a que cada mañana recibas el amanecer solo ante tu ventana, el que te acompaña cuando la miras y te invade cuando la recuerdas.
Es el medo el que te araña el corazón sólo con decir su nombre y te hace pequeño con el simple pensamiento de su presencia, el que te inunda de oscuridad aun estando en pleno día y te llena de incertidumbre cada minuto de tu vida.
Es el miedo el que llena tu garganta y te ahoga un "te quiero", el que cubre tus ojos de lágrimas al verla hablar con otros, el que te hiere, te ofende, te daña, te pierde en el desierto del silencio.

És la por la que et desperta aterrit enmig de la nit, la mateixa que t'obliga a que cada matí rebis l'alba sol davant la teva finestra, la que t'acompanya quan la mires i t'envaeix quan la recordes.
És la por la que et aranya el cor només amb dir el seu nom i et fa petit amb el simple pensament de la seva presència, la que t'inunda de foscor fins i tot estant en ple dia i t'omple d'incertesa cada minut de la teva vida.
És la por la que omple la teva gola i t'ofega un "t'estimo", la qual cobreix els teus ulls de llàgrimes en veure parlar amb altres, la que et fereix, t'ofèn, et fa mal, et perd en el desert del silenci.