NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


sábado, 31 de diciembre de 2011

2012



Me has regalado tanto… que no sabía que ofrecerte para éste año nuevo . No  existe en el cielo estrella que pueda alcanzar tu generosidad, ni firmamento tan grande que sea capaz de albergar tu corazón. Imposible encontrar jardín tan perfecto  que acoja la belleza de tu amistad, ni tierra tan fértil que sea capaz de emanar el amor que tu corazón me entrega. ¿Como darte la paz que tu silencio me otorga, la serenidad que sólo tú amistad siembra en mi alma, el infinito que tu sola presencia pone a mis pies?
Incapaz de entregarte ni una ínfima parte del universo de  cariño que tú me regalas, te ofrezco una mesa en la que poner mis sueños, un mantel con todos tus deseos cumplidos, una servilleta en la que limpiar todo aquel pasado que te pueda dañar, un plato lleno de amor y un vaso en el que brindar por la esperanza.
Por ti, para ti, contigo!


M'has regalat tant… que no sabia que oferir-te per a aquest any nou . No existeix en el cel estavella que pugui aconseguir la teva generositat, ni firmament tan gran que sigui capaç d'albergar el teu cor. Impossible trobar jardí tan perfecte que aculli la bellesa de la teva amistat, ni terra tan fèrtil que sigui capaç d'emanar l'amor que el teu cor em lliura. Com donar-te la pau que el teu silenci m'atorga, la serenitat que només tu amistat sembra en la meva ànima, l'infinit que la teva sola presència posa als meus peus?
Incapaç de lliurar-te ni una ínfima part de l'univers d'afecte que tu em regales, t'ofereixo una taula en la qual posar els meus somnis, unes estovalles amb tots els teus desitjos complerts, un tovalló en la qual netejar tot aquell passat que et pugui danyar, un plat ple d'amor i un got en el qual brindar per l'esperança.
Per tu, per a tu, amb tu!

miércoles, 30 de noviembre de 2011

PENAS FUERA



Eres la única flor en el mundo capaz de descubrir las estrellas en una noche tapada, de hallar en el desierto el agua que sacie la sed, de localizar una sonrisa en una mirada apagada.
Eres la única flor en el mundo capaz de convertir la oscuridad en una tenue sombra de la felicidad, de modelar el aire hasta tornarlo fragancia, de dar pinceladas en el presente creando un bello futuro.
Eres la única flor del mundo capaz de otorgarle a las penas la posibilidad de volar y a la serenidad la opción de planear sobre nuestras cabezas, de armonizar el ruido convirtiéndolo en música y de mostrar la belleza de aquello que ni siquiera era contemplado.

Ets l'única flor al món capaç de descobrir els estels en una nit tapada, de trobar en el desert l'aigua que sadolli la set, de localitzar un somriure en una mirada apagada.
Ets l'única flor al món capaç de convertir la foscor en una tènue ombra de la felicitat, de modelar l'aire fins a tornar-ho fragància, de donar pinzellades en el present creant un bell futur.
Ets l'única flor del món capaç d'atorgar-li a les penes la possibilitat de volar i a la serenitat l'opció de planejar sobre els nostres caps, d'harmonitzar el soroll convertint-ho en música i de mostrar la bellesa d'allò que ni tan sols era contemplat.

viernes, 25 de noviembre de 2011

ESTÁ ESCRITO / ESTÀ ESCRIT



He acariciado tu alma, dejando que la armonía de tu corazón vibrara en mis dedos, que la fuerza de tu interior oleara bajo mis pies.
He cruzado el horizonte junto a ti, descubriendo un universo que creía inexistente, aceptando la vida que sospechaba perdida.
He conocido la paz, permitiendo que alcanzara mi espíritu y me otorgase  la serenidad del beso de la eternidad.

He acariciat la teva ànima, deixant que l'harmonia del teu cor vibrés en els meus dits, que la força del teu interior movia el mar sota els meus peus.
He creuat l'horitzó al costat de tu, descobrint un univers que creia inexistent, acceptant la vida que sospitava perduda.
He conegut la pau, permetent que aconseguís el meu esperit i m'atorgués la serenitat del petó de l'eternitat.

miércoles, 23 de noviembre de 2011

A MI ALREDEDOR / Al MEU AL VOLTANT


He buscado entre desiertos lo que la ardiente arena me ocultaba y en las olas del furioso mar lo que la fuerza protegía.
He acariciado el cielo con el sencillo deseo de contemplar lo que las nubes esconden, haciéndome parte del aire hasta llegar a comprender lo que sus susurros confiesan.
He alcanzado las mayores cimas, por el sencillo placer de comprender lo que la fría nieve conserva y amanecer allí donde nace el arcoíris.
He formado parte del fuego del astro rey con el sueño de poseer  lo que sus cenizas conocieron y sentir la sabiduría absorbiendo todo mi ser.
He viajado por un universo de fantasía, cuando lo que mis sentidos añoraba era lo que mi alma contemplaba, lo que mi corazón amaba, lo que mis sentidos contaban.


He buscat entre deserts el que l'ardent sorra m'ocultava i en les ones del furiós mar el que la força protegia.
He acariciat el cel amb el senzill desig de contemplar el que els núvols amaguen, fent-me part de l'aire fins a arribar a comprendre el que els seus murmuris confessen.
He aconseguit els majors cims, pel senzill plaure de comprendre el que la freda neu conserva i clarejar allí on neix l'arc de Sant Martí.
He format part del foc de l'astre rei amb el somni de posseir el que les seves cendres van conèixer i sentir la saviesa absorbint tot el meu ser.
He viatjat per un univers de fantasia, quan el que els meus sentits enyorava era el que la meva ànima contemplava, la qual cosa el meu cor estimava, la qual cosa els meus sentits explicaven.

domingo, 30 de octubre de 2011

Y AHORA SÓLO ME QUEDA / I ARA NOMÉS EM QUEDA


Me has regalado tu vida y ahora sólo me quedan recuerdos en los que vivirla. Me has llenado los días de luz  y ahora sólo me quedan noches de oscuridad. Has pintado mi historia en bellos cuadros y ahora sólo me queda el futuro para contemplarlos. Has cincelado en mi rostro efímeras sonrisas y ahora sólo me quedan labios para nombrarte. Me has entregado todo aquello que poseo, todo aquello que soy, y ahora sólo me queda la eternidad para agradecértelo, porque cuando el corazón se rompe es el alma el único capaz de sobrevivir en el dolor, de vagar en la soledad.
M'has regalat la teva vida i ara només em queden records en els quals viure-la. M'has omplert els dies de llum i ara només em queden nits de foscor. Has pintat la meva història en bells quadres i ara només em queda el futur per contemplar-los. Has cisellat en el meu rostre efímeres somriures i ara només em queden llavis per nomenar-te. M'has lliurat tot allò que posseeixo, tot allò que sóc, i ara només em queda l'eternitat per agrair-t'ho, perquè quan el cor es trenca és l'ànima l'únic capaç de sobreviure en el dolor, de vagar en la solitud.

martes, 25 de octubre de 2011

TARDE / TARD



En el lugar  que he creado para nosotros, no existen imposibles, sólo cimas que aún no hemos alcanzado.
En éste mundo que he forjado para nuestros corazones, no existen llantos, sólo aquellas lágrimas que la dicha nos permita.
En el universo en el que vuelan nuestras almas, no existen cadenas, sólo aquellas que formen nuestros espíritus en la libre unión de dos brisas autónomas.
En la galaxia de nuestras vidas, no existen guerras, salvo aquellas que nos aseguren las más bellas reconciliaciones.
Pero ahora he hallado ese lugar, ese mundo en el infinito universo, en el que la felicidad es el sol que más brilla, esa galaxia de amor eterno, y en él… no estabas tú!

En el lloc que he creat per a nosaltres, no existeixen impossibles, només cims que encara no hem aconseguit.
En aquest món que he forjat per als nostres cors, no existeixen plors, només aquelles llàgrimes que l'alegria ens permeti.
En l'univers en el qual volen les nostres ànimes, no existeixen cadenes, només aquelles que formin els nostres esperits en la lliure unió de dues brises autònomes.
En la galàxia de les nostres vides, no existeixen guerres, excepte aquelles que ens assegurin les més belles reconciliacions.
Però ara he trobat aquest lloc, aquest món en l'infinit univers, en el qual la felicitat és el sol que més brilla, aquesta galàxia d'amor etern, i en ell… no estaves tu!

sábado, 8 de octubre de 2011

POR VOSOTROS / PER VOSALTRES


Si pudiera tatuar en mi piel las más bellas imágenes, sería vuestras miradas cuando me contemplabais creyendo que no os veía.
Si supiera pintar un cuadro, sería el de vuestros abrazos aun cuando creía que no los necesitaba.
Si se me permitiera crear una melodía, sería con vuestras voces al aconsejarme en cada paso.
Si lograra acariciar un minuto, sería el primero de esta vida, ese segundo en el que vuestro amor se hizo carne y pusisteis a mi alcance el mundo que vosotros no pudisteis tener, el universo de oportunidades que creasteis para mí, el horizonte de felicidad que cada día supisteis forjar.
Si mis labios supieran volar, su único destino sería besar a esas dos personas que me regalaron éste día, a esos padres que aun en la ausencia me otorgan la grandeza del amor incondicional.
Si pogués tatuar en la meva pell les més belles imatges, seria les vostres mirades quan em contemplàveu creient que no us veia.
Si sabés pintar un quadre, seria el de les vostres abraçades tot i que creia que no els necessitava.
Si se'm permetés crear una melodia, seria amb les vostres veus en aconsellar-me en cada pas.
Si aconseguís acariciar un minut, seria el primer d'aquesta vida, aquest segon en el qual el vostre amor es va fer carn i vau posar al meu abast el món que vosaltres no vau poder tenir, l'univers d'oportunitats que vau crear per a mi, l'horitzó de felicitat que cada dia vau saber forjar.
Si els meus llavis sabessin volar, la seva única destinació seria besar a aquestes dues persones que em van regalar aquest dia, a aquests pares que àdhuc en l'absència m'atorguen la grandesa de l'amor incondicional.

jueves, 6 de octubre de 2011

DIFERENTE / DIFERENT


Son tus diferencias lo que te hacen especial, tu silencio cuando el mundo grita, tus susurros cuando el universo calla, tus palabras cuando la vida se rinde por escucharte.
Es lo inusual de tu mirada lo que la dota de un mar en el que navegar hasta la eternidad, en tus pupilas cruzaría el infinito si allí me acogiera el amor que emana de tus ojos.
Es lo inigualable de tu sonrisa la que me permite alcanzar el paraíso de la felicidad, concediéndole al tiempo la ignorancia de aquel que no necesita más de un segundo para saber lo que es amar.
Són les teves diferències el que et fan especial, el teu silenci quan el món crida, els teus murmuris quan l'univers calla, les teves paraules quan la vida es rendeix per escoltar-te.
És l'inusual de la teva mirada el que la dota d'un mar en el qual navegar fins a l'eternitat, en les teves pupil·les creuaria l'infinit si allí m'acollís l'amor que emana dels teus ulls.
És el inigualable del teu somriure la que em permet aconseguir el paradís de la felicitat, concedint-li al temps la ignorància d'aquell que no necessita més d'un segon per saber el que és estimar.

EN ALGÚN LUGAR / EN ALGUN LLOC


En algún lugar, entre la dura tierra y las esponjosas nubes, justo en ese punto en el que mar y cielo se funden en un eterno beso, en el que el odio se difumina hasta acariciar el amor con la suavidad de una amante entregada, allí donde los sueños se atreven a igualar la belleza de la realidad, te he hallado, y en tu silencio has cincelado poemas, mientras tus palabras ponían ante mi  un paraíso de imaginación.
En algún lugar en el que amar es luchar por todo aquello que se tiene, en el que la grandeza de la escalada no reside en la meta, si no en la fragilidad del ascenso, allí donde recibir es dar sin condición, te he hallado, y en tu compañía he alcanzado la felicidad.

En algun lloc, entre la dura terra i els tendres núvols, just en aquest punt en el qual mar i cel es fonen en un etern petó, en el qual l'odi es difumina fins a acariciar l'amor amb la suavitat d'una amant lliurada, allí on els somnis s'atreveixen a igualar la bellesa de la realitat, t'he trobat, i en el teu silenci has cisellat poemes, mentre les teves paraules posaven davant la meva un paradís d'imaginació.
En algun lloc en el qual estimar és lluitar per tot allò que es té, en el qual la grandesa de l'escalada no resideix en la meta, si no en la fragilitat de l'ascens, allí on rebre és donar sense condició, t'he trobat, i en la teva companyia he aconseguit la felicitat.

martes, 4 de octubre de 2011

MI ALIMENTO / EL MEU ALIMENT


No deseo un universo a mis pies si tengo el mundo que me regalas, quien podría soñar con un mundo de opulencia si es sólo tu amor el que me alimenta.
No quiero  flores en la mesa si tengo el Edén que me otorgas en cada palabra, como anhelar la fragancia de lo material y si tus susurros me entregan la brisa de lo imperecedero.
No pido riquezas que me envuelvan si tengo la joya de tu corazón, que alma lloraría por alcanzar el arcoíris si tus detalles me presentan el más bello horizonte.
No desitjo un univers als meus peus si tinc el món que em regales, qui podria somiar amb un món d'opulència si és només el teu amor el que m'alimenta.
No vull flors en la taula si tinc el Edén que m'atorgues en cada paraula, com anhelar la fragància del material i si els teus murmuris em lliuren la brisa de l'imperible.
No demano riqueses que m'emboliquin si tinc la joia del teu cor, que ànima ploraria per aconseguir l'arc de Sant Martí si els teus detalls em presenten el més bell horitzó.

sábado, 1 de octubre de 2011

IMPOSIBLE OLVIDARTE / IMPOSSIBLE OBLIDAR-TE


Aun que mi memoria navegara en la oscuridad del olvido, recordaría la suavidad de tus palabras con sólo escuchar tu susurro en la brisa, sonreiría ante tu tierna mirada, soñaría en tu presencia con esa mente que me condena a tu ausencia, viviría cada segundo junto a ti como si fuera el primero de nuestro eterno amor, porque es imposible olvidar la felicidad que me ofrece el poderte gravar en cada célula de mi ser.
Àdhuc que la meva memòria navegués en la foscor de l'oblit, recordaria la suavitat de les teves paraules amb només escoltar el teu murmuri en la brisa, somriuria davant la teva tendra mirada, somiaria en la teva presència amb aquesta ment que em condemna a la teva absència, viuria cada segon al costat de tu com si fos el primer del nostre etern amor, perquè és impossible oblidar la felicitat que m'ofereix el poder-te gravar en cada cèl·lula de la meva ser.

PERDONAME / PERDONA’M


Perdóname por haberte amado tanto que te he permitido marchar. Concédele  a mis días el color de tus recuerdos, en los que la paz y la armonía se funden en un abrazo, y a mis noches el dolor de perder el último suspiro capaz de exhalar mi corazón.
Perdóname todo aquello que callé por miedo a que mis palabras rompieran el sereno latir de mi incondicional amor. Concédele a mis lágrimas la miel de la soledad, para derramar en mi rostro la inevitable perdida  de vivir aquello sin lo cual es imposible vivir.
Perdona'm per haver-te estimat tant que t'he permès marxar. Concedeix-li als meus dies el color dels teus records, en els quals la pau i l'harmonia es fonen en una abraçada, i a les meves nits el dolor de perdre l'últim sospir capaç d'exhalar el meu cor.
Perdona'm tot allò que vaig callar per por de que les meves paraules trenquessin el serè bategar del meu incondicional amor. Concedeix-li a les meves llàgrimes la mel de la solitud, per vessar en el meu rostre la inevitable perduda de viure allò sense la qual cosa és impossible viure.

MÁS ALLÁ / MÉS ENLLÀ


Más allá de lo  efímero, de aquello que el tiempo borra del recuerdo, de eso que la leve brisa aleja sin dejar en tu vida, de ese aroma que desaparece en el infinito con la simple luz de una estrella, más allá de todo ese mundo estás tú.
Más allá de lo general, de lo común, de aquello que sólo contemplan los ojos pero jamás llegan al alma, del ruido que no logra transformarse en melodía para el corazón, de los gritos que no son capaces de comunicar, más allá de lo que la tupida apariencia esconde estás tú.
Més enllà de l'efímer, d'allò que el temps esborra del record, d'això que la lleu brisa allunya sense deixar en la teva vida, d'aquesta aroma que desapareix en l'infinit amb la simple llum d'un estel, més enllà de tot aquest món estàs tu.
Més enllà del general, del comú, d'allò que només contemplen els ulls però mai arriben a l'ànima, del soroll que no aconsegueix transformar-se en melodia per al cor, dels crits que no són capaços de comunicar, més enllà del que la espessa aparença amaga estàs tu.

martes, 27 de septiembre de 2011

EN TU SILENCIO / EN EL TEU SILENCI


La áspera arena ha rozado mis ojos hasta hacer de ellos una cascada de dolor, la naturaleza ha arañado mi piel hasta sangrar en la agonía, la vida ha asfixiado mi corazón hasta hacer que  se evapore el más mínimo residuo de felicidad… y mientras todo ello sucede, sólo el abrazo de tu silencio me transporta hacia la serenidad y la comprensión del que nunca falla, la mano que me socorre, la cuerda que me saca de la oscuridad del pozo, la nube que impide que el sol me abrase.
L'aspra sorra ha fregat els meus ulls fins a fer d'ells una cascada de dolor, la naturalesa ha esgarrapat la meva pell fins a sagnar en l'agonia, la vida ha asfixiat el meu cor fins a fer que s'evapori el més mínim residu de felicitat… i mentre tot això succeeix, només l'abraçada del teu silenci em transporta cap a la serenitat i la comprensió del que mai falla, la mà que em socorre, la corda que em treu de la foscor del pou, el núvol que impedeix que el sol m'abrasi.

lunes, 26 de septiembre de 2011

FENT SAFAREIG


Infame aburrimiento que permite a las leguas viajen por parajes que la ignorancia le sirve en bandeja, obstinada curiosidad que recorre las calles en busca de nuevas aves a las que desplumar, inquietante serenidad que acompaña aquellas historias que no han de suceder, milagrosas manchas que sin sangre heridas han de crear.
Quien fuese brisa para borra esas mentiras que en el aire se crean, quien pudiera ser lluvia para limpiar el daño que el desconocimiento crea, quien volase en la ausencia de gris para poder construir un mundo de confianza y sinceridad en el que inventar e imaginar sólo sirvan para construir y crear.
Infame avorriment que permet a les llegües viatgin per paratges que la ignorància li serveix en safata, obstinada curiositat que recorre els carrers a la recerca de noves aus a les quals plomar, inquietant serenitat que acompanya aquelles històries que no han de succeir, miraculoses taques que sense sang ferides han de crear.
Qui anés brisa para esborra aquestes mentides que en l'aire es creen, qui pogués ser pluja per netejar el dany que el desconeixement crea, qui volés en l'absència de grisa per poder construir un món de confiança i sinceritat en el qual inventar i imaginar només serveixin per construir i crear.

domingo, 25 de septiembre de 2011

CREO EN TI / CREC EN TU


Cuando la soledad arde en mi corazón, es tu amistad el mar que llena mi vida de compañía.
En esos momentos en los que el dolor paraliza mi respiración, ere tú el aire que me alimenta.
En la oscuridad en la que me envuelve la agonía, es la luz de tu mirada la que me muestra un nuevo horizonte.
Cuando la felicidad acaricia  mis labios, es tu sonrisa la que refleja toda su fuerza.
En esos instantes en los que la alegría penetra por todos los poros de mi piel, es tu luz la que la broncea para mostrarme su máximo esplendor.
En el vértigo del tiempo me mece contra el viento, sólo tu presencia me devuelve la estabilidad del pasado.

Quan la solitud crema en el meu cor, és la teva amistat el mar que omple la meva vida de companyia.
En aquests moments en els quals el dolor paralitza la meva respiració, ets tu l'aire que m'alimenta.
En la foscor en la qual m'embolica l'agonia, és la llum de la teva mirada la que em mostra un nou horitzó.
Quan la felicitat acaricia els meus llavis, és el teu somriure la que reflecteix tota la seva força.
En aquests instants en els quals l'alegria penetra per tots els porus de la meva pell, és la teva llum la que la bronzeja per mostrar-me la seva màxima esplendor.
En el vertigen del temps em bressola contra el vent, només la teva presència em retorna l'estabilitat del passat.

sábado, 24 de septiembre de 2011

Y LA TIERRA HABLÓ / I LA TERRA VA PARLAR


Me has juzgado y sentenciado, imponiendo la condena del  desprecio y el maltrato, arrancando la vida que agoniza en mis entrañas, ahogando el débil latido que ya apenas susurra en mi corazón, destrozando los últimos trazos de mi existencia.
Has cerrado los ojos a la ignorancia que te posee, creyendo que tras tu arrogancia se esconde la verdad, suponiendo que en tu  prepotencia reside la fortaleza del poder, otorgándole a tu ira la  novelesca espada del  juez juzgado.
Eres incapaz de comprender que el daño que a mi me afliges, en realidad va dirigido a tu propio empeño por controlar todo aquello que se escapa de tus manos, por esa estúpida idea  de querer arruina, pretender destrozar, por ese deseo impulsivo de incinerar todo aquello que te da miedo amar, todo aquello  que no puedes alcanzar.



M'has jutjat i sentenciat, imposant la condemna del menyspreu i el maltractament, arrencant la vida que agonitza en les meves entranyes, ofegant el feble batec que ja amb prou feines murmura en el meu cor, destrossant els últims traços de la meva existència.

Has tancat els ulls a la ignorància que et posseeix, creient que després de la teva arrogància s'amaga la veritat, suposant que en la teva prepotència resideix la fortalesa del poder, atorgant-li a la teva ira la novel·lesca espasa del jutge jutjat.
Ets incapaç de comprendre que el dany que al meu m'afligeixes, en realitat va dirigit a la teva pròpia obstinació per controlar tot allò que s'escapa de les teves mans, per aquesta estúpida idea de voler arruïna, pretendre destrossar, per aquest desig impulsiu d'incinerar tot allò que et fa por estimar, tot allò que no pots aconseguir.

miércoles, 21 de septiembre de 2011

TU ROSTRO / EL TEU ROSTRE


Es tu rostro el que me muestran mis párpados, cuando, aun despierta,  acaricio el paraíso son mis ojos, tus canas por las que pasan mis iris haciendo suya la historia que ocultan, mis retinas en las que queda gravada cada una de tus arrugas, cultivando en cada surco la experiencia que el tiempo brinda.
Es tu corazón el que palpan mis manos cuando surcan el aire, la suavidad de sus  latidos los que susurran la más bella melodía que jamás he escuchado, el ritmo de tu pulso la fuerza que hace girar el mundo. Es tanto el amor que te proceso que te he dejado de amar por regalarte la libertad.
És el teu rostre el que em mostren les meves parpelles, quan, àdhuc desperta, acaricio el paradís són els meus ulls, els teus cabells blancs per les quals passen els meus iris fent seva la història que oculten, les meves retines en les quals queda gravada cadascuna de les teves arrugues, conreant en cada solc l'experiència que el temps brinda.
És el teu cor el que palpen les meves mans quan solquen l'aire, la suavitat dels seus batecs els que murmuren la més bella melodia que mai he escoltat, el ritme del teu pols la força que fa girar el món. És tant l'amor que et processo que t'he deixat d'estimar per regalar-te la llibertat.

martes, 20 de septiembre de 2011

CONTIGO... / AMB TU…


 
Contigo la vida cobra sentido, el norte y el sur se confunden hasta crear la grandeza del ecuador,  la madre naturaleza alcanza su máximo esplendor en la explosión de la primavera, el sol reluce invadiendo a la negra noche, la brisa transporta el aroma de la felicidad hasta el más minúsculo rincón.
Contigo es innecesario hablar pues el verbo emana de cada uno de mis gestos, el aire acaricia las flores concediendo a todo lo que me rodea la fragancia de la armonía, el alma navega por el cielo de la esperanza entre nubes de algodón, y el corazón danza nutriendo mis venas de la maravilla del amor.
Amb tu la vida cobra sentit, el nord i el sud es confonen fins a crear la grandesa de l'equador, la mare naturalesa aconsegueix la seva màxima esplendor en l'explosió de la primavera, el sol rellueix envaint a la negra nit, la brisa transporta l'aroma de la felicitat fins al més minúscul racó.
Amb tu és innecessari parlar doncs el verb emana de cadascun dels meus gestos, l'aire acaricia les flors concedint a tot el que m'envolta la fragància de l'harmonia, l'ànima navega pel cel de l'esperança entre núvols de cotó, i el cor dansa nodrint les meves venes de la meravella de l'amor.

lunes, 19 de septiembre de 2011

...O SIN TI / ...O SENSE TU


Sin ti el aire me asfixia, mis pulmones arden en el infierno de tu ausencia, mi piel marchita sin tu luz, mi alma se torna ceniza sin apenas fuerza para vivir y mi corazón pierde la sangre que mantiene mi rubor.
Sin ti los días oscurecen concediéndome la condena de una noche eterna,  mi horizonte se difumina otorgándome la agonía de la desorientación, mis palabras mueren en los labios que no te volverán a nombrar, mientras mis ojos contemplan el espacio que deja la estela de tu amor.
Sense tu l'aire m'asfixia, els meus pulmons cremen en l'infern de la teva absència, la meva pell marcida sense la teva llum, la meva ànima es torna cendra sense amb prou feines força per viure i el meu cor perd la sang que manté el meu rubor.
Sense tu els dies enfosqueixen concedint-me la condemna d'una nit eterna, el meu horitzó es difumina atorgant-me l'agonia de la desorientació, les meves paraules moren en els llavis que no et tornaran a nomenar, mentre els meus ulls contemplen l'espai que deixa el deixant del teu amor.

sábado, 17 de septiembre de 2011

VIEJO AMIGO / VELL AMIC


Pareces cansado, tus ojos refleja los años que aun no has alcanzado, pero que ya besan tu piel, tu hablar se torna lento, pesado, como aquel que ya ha perdido la fuerza de vivir, tus manos tiemblan ocultando el mar de la desesperación y la tristeza que tu mirada es incapaz de contener, tu cuerpo, acurrucado, se esconde del mundo que le ha robado su propia persona.
Ten mis brazos, haz con ellos el lazo que te ayude a sujetar los días en los que la felicidad te llenaba de vida, ten mis palabras para con ellas gritar lo que no te atreves a callar, ten mis manos para construir ese mundo ideal en el que la felicidad sea un hecho real, y el respeto un derecho esencial.

Sembles cansat, els teus ulls reflecteixen els anys que àdhuc no has aconseguit, però que ja besen la teva pell, la teva parlar es torna lent, pesat, com aquell que ja ha perdut la força de viure, les teves mans tremolen ocultant el mar de la desesperació i la tristesa que la teva mirada és incapaç de contenir, el teu cos, arraulit, s'amaga del món que li ha robat la seva pròpia persona.
Tingues els meus braços, fes amb ells el llaç que t'ajudi a subjectar els dies en els quals la felicitat t'omplia de vida, tingues les meves paraules envers elles cridar el que no t'atreveixes a callar, tingues les meves mans per construir aquest món ideal en el qual la felicitat sigui un fet real, i el respecte un dret essencial.

viernes, 16 de septiembre de 2011

MI CIELO


Eres el ave que cruza mi cielo, dibujando en sus nubes palabras de amor, abriendo el aire hasta que las susurra tan cerca de mi oído que puedo oler tu perfume.
Eres la pluma que acaricia mi cielo, mostrándome la grandeza de los cinco sentidos,  mostrándome un horizonte infinito al que poder tocar, escuchando en cada movimiento el sabor de la esperanza, permitiéndome que tu aroma sea ya parte de mi fragancia.
Eres la luz  que da color a mi rostro, el rayo que refleja en mis pupilas un mundo en el que soñar, la claridad que ofrece una nueva oportunidad, un mañana que planear, un ayer al que nunca poder olvidar.
Ets l'au que creua el meu cel, dibuixant en els seus núvols paraules d'amor, obrint l'aire fins que les murmura tan prop de la meva oïda que puc fer olor el teu perfum.
Ets la ploma que acaricia el meu cel, mostrant-me la grandesa dels cinc sentits, mostrant-me un horitzó infinit al que poder tocar, escoltant en cada moviment el sabor de l'esperança, permetent-me que la teva aroma sigui ja parteix de la meva fragància.
Ets la llum que dóna color al meu rostre, el raig que reflecteix en les meves pupil·les un món en el qual somiar, la claredat que ofereix una nova oportunitat, un matí que planejar, un ahir al que mai poder oblidar.

jueves, 15 de septiembre de 2011

VENEZZIA


La luna refleja su belleza en tus negros ojos, otorgándoles esa luz que emana todo tu ser, que ilumina mi vida. Las estrellas bañan sus cuerpos en tus venas, por el simple placer de recorrer tu corazón hasta llegar a tus manos, alcanzando las mías cuando las entrelazamos. La brisa susurra en tu superficie, perfilando en ella las sombras de la sabiduría que posees, alcanzándomela, permitiéndome ser parte de la historia, testigo de unas vidas que no conocí. La arquitectura inspira en tu fortaleza la base de sus construcciones, creando palacios de esmeralda donde sólo existía vacío. El cielo, celoso de tu grandeza, se oculta entre las sombras, para esconderse junto a mí y contemplarte hasta el amanecer.

La lluna reflecteix la seva bellesa en els teus negres ulls, atorgant-los aquesta llum que emana tot la teva ser, que il·lumina la meva vida. Els estels banyen els seus cossos en les teves venes, pel simple plaure de recórrer el teu cor fins a arribar a les teves mans, aconseguint les meves quan les entrellacem. La brisa murmura en la teva superfície, perfilant en ella les ombres de la saviesa que posseeixes, aconseguint-me-la, permetent-me ser part de la història, testimoni d'unes vides que no vaig conèixer. L'arquitectura inspira en la teva fortalesa la base de les seves construccions, creant palaus de maragda on només existia buit. El cel, gelós de la teva grandesa, s'oculta entre les ombres, per amagar-se al meu costat i contemplar-te fins a l'alba.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

QUE TE PASA? / QUE ET PASSA?



He plantado girasoles, para deleitarme con la belleza de la naturaleza al contorsionarte ante el astro rey,  y las nubes han llenado el cielo, con intención de instalarse para no marchar.
He creado un anillo con el mensaje secreto que me permita sonreír aun cuando un mar de lágrimas inunde mi rostro, y el más crudo invierno ha invadido la zona, obligándome a llevar guantes.
He construido un arca a la imagen de la de Noe, para perpetuar la grandeza de la naturaleza y permitir a todos sus seres convivir con la paz y la amabilidad que llevan años mostrándonos, y  la sequía ha producido una escasez que ha obligado a los animales a agruparse en partidos, proponiendo elecciones… hasta finalmente amotinarse, uniéndose sólo para eliminar el objeto que les era molesto, YO!
Y aun hay quien se pregunta “que te pasa?” si para una vez que coges el tren va en sentido contrario, para que llueva sólo has de ponerte las gafas de sol, para hacer reís no necesitas más que contarles un día cualquiera en la vida de una persona normal que hace tiempo descubrió que no es “lo normal”,  buscando un mundo normal en el que vivir y soñar deje de ser lo anormal.

He plantat girasols, per delectar-me amb la bellesa de la naturalesa al contorsionar-te davant l'astre rei, i els núvols han omplert el cel, amb intenció d'instal·lar-se per no marxar.
He creat un anell amb el missatge secret que em permeti somriure tot i que un mar de llàgrimes inundi el meu rostre, i el més cru hivern ha envaït la zona, obligant-me a portar guants.
He construït un arca a la imatge de la de Noe, per perpetuar la grandesa de la naturalesa i permetre a tots els seus éssers conviure amb la pau i l'amabilitat que porten anys mostrant-nos, i la sequera ha produït una escassetat que ha obligat als animals a agrupar-se en partits, proposant eleccions… fins a finalment amotinar-se, unint-se només per eliminar l'objecte que els era molest, JO!
I àdhuc hi ha qui es pregunta “que et passa?” si per a una vegada que agafes el tren va en sentit contrari, perquè plogui només has de posar-te les ulleres de sol, per fer rieu no necessites més que explicar-los un dia qualsevol en la vida d'una persona normal que fa temps va descobrir que no és “el normal”, buscant un món normal en el qual viure i somiar deixi de ser l'anormal.

KISS


Eres el sol que guía mi vida, la luz que da color a mis ojos, el calor que mantiene la esperanza en mi corazón, la brújula que muestra el norte a mi alma, los dedos que acarician mi aire, la mano que pinta mi horizonte, los brazos que alzan mi mundo, el ser que florece en mi futuro, logrando borrar el más doloroso pasado.
Es en cada una de tus palabras donde juego con los pétalos de mis sueños, en tu valor de vencer los obstáculos por aquello que deseas nacen las raíces de mi fuerza, en la sinceridad de todo lo que realizas crece la confianza en el ser humano y en la generosidad de tu corazón un motivo para creer en él.

Ets el sol que guia la meva vida, la llum que dóna color als meus ulls, la calor que manté l'esperança en el meu cor, la brúixola que mostra el nord a la meva ànima, els dits que acaricien el meu aire, la mà que pinta el meu horitzó, els braços que alcen el meu món, l'ésser que floreix en el meu futur, aconseguint esborrar el més dolorós passat.
És en cadascuna de les teves paraules on joc amb els pètals dels meus somnis, en el teu valor de vèncer els obstacles per allò que desitges neixen les arrels de la meva força, en la sinceritat de tot el que realitzes creix la confiança en l'ésser humà i en la generositat del teu cor un motiu per creure en ell.

martes, 13 de septiembre de 2011

ENCERRADO / TANCAT


Oculto entre las sombras, escondido en la noche perpetua de mis días, oculto de miradas generosas, resguardado de todos aquellos paraísos que a sus pies colocan, sordo a los susurros que le hablan de amor, ahí vive mi corazón desde que marchaste.
Ahogado en su propia sangre, encharcado en la autocompasión, asfixiándose en la agonía del vacío, conquistado por la soledad de la multitud, encerrado para no sufrir de nuevo la crueldad de la realidad que la ausencia le ha hecho mortificarse en el dolor, cayendo en el precipicio que sólo la ausencia es capaz de provocar.

Ocult entre les ombres, amagat en la nit perpètua dels meus dies, ocult de mirades generoses, protegit de tots aquells paradisos que als seus peus col·loquen, sord als murmuris que li parlen d'amor, aquí viu el meu cor des que vas marxar.
Ofegat en la seva pròpia sang, entollat en l'autocompassió, asfixiant-se en l'agonia del buit, conquistat per la solitud de la multitud, tancat per no sofrir de nou la crueltat de la realitat que l'absència li ha fet mortificar-se en el dolor, caient en el precipici que només l'absència és capaç de provocar.

lunes, 12 de septiembre de 2011

CADA ALBA


Aunque la vida pierda el color, y se confunda con la niebla del dolor, será tu sonrisa la que me despierte cada amanecer.
Aunque la luz se torne tiniebla y nuble mis ojos hasta llorar, será el mar de tu amor el que me despierte cada amanecer.
Aunque las sombras cubran mi cuerpo, y me alma se hunda en el silencio, será tus palabras las que me despierten cada amanecer.
Aun que la última flor del Edén se marchite, y con ella el mayor suspiro de amor, serán tu recuerdo los que me despierten cada amanecer.
Encara que la vida perdi el color, i es confongui amb la boira del dolor, serà el teu somriure la que em desperti cada alba.
Encara que la llum es torni tenebra i ennuvoli els meus ulls fins a plorar, serà el mar del teu amor el que em desperti cada alba.
Encara que les ombres cobreixin el meu cos, i la meva ànima s'enfonsi en el silenci, serà les teves paraules les que em despertin cada alba.
Àdhuc que l'última flor del Edén es marceixi, i amb ella el major sospir d'amor, seran el teu record els que em despertin cada alba.