NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


sábado, 17 de septiembre de 2011

VIEJO AMIGO / VELL AMIC


Pareces cansado, tus ojos refleja los años que aun no has alcanzado, pero que ya besan tu piel, tu hablar se torna lento, pesado, como aquel que ya ha perdido la fuerza de vivir, tus manos tiemblan ocultando el mar de la desesperación y la tristeza que tu mirada es incapaz de contener, tu cuerpo, acurrucado, se esconde del mundo que le ha robado su propia persona.
Ten mis brazos, haz con ellos el lazo que te ayude a sujetar los días en los que la felicidad te llenaba de vida, ten mis palabras para con ellas gritar lo que no te atreves a callar, ten mis manos para construir ese mundo ideal en el que la felicidad sea un hecho real, y el respeto un derecho esencial.

Sembles cansat, els teus ulls reflecteixen els anys que àdhuc no has aconseguit, però que ja besen la teva pell, la teva parlar es torna lent, pesat, com aquell que ja ha perdut la força de viure, les teves mans tremolen ocultant el mar de la desesperació i la tristesa que la teva mirada és incapaç de contenir, el teu cos, arraulit, s'amaga del món que li ha robat la seva pròpia persona.
Tingues els meus braços, fes amb ells el llaç que t'ajudi a subjectar els dies en els quals la felicitat t'omplia de vida, tingues les meves paraules envers elles cridar el que no t'atreveixes a callar, tingues les meves mans per construir aquest món ideal en el qual la felicitat sigui un fet real, i el respecte un dret essencial.

viernes, 16 de septiembre de 2011

MI CIELO


Eres el ave que cruza mi cielo, dibujando en sus nubes palabras de amor, abriendo el aire hasta que las susurra tan cerca de mi oído que puedo oler tu perfume.
Eres la pluma que acaricia mi cielo, mostrándome la grandeza de los cinco sentidos,  mostrándome un horizonte infinito al que poder tocar, escuchando en cada movimiento el sabor de la esperanza, permitiéndome que tu aroma sea ya parte de mi fragancia.
Eres la luz  que da color a mi rostro, el rayo que refleja en mis pupilas un mundo en el que soñar, la claridad que ofrece una nueva oportunidad, un mañana que planear, un ayer al que nunca poder olvidar.
Ets l'au que creua el meu cel, dibuixant en els seus núvols paraules d'amor, obrint l'aire fins que les murmura tan prop de la meva oïda que puc fer olor el teu perfum.
Ets la ploma que acaricia el meu cel, mostrant-me la grandesa dels cinc sentits, mostrant-me un horitzó infinit al que poder tocar, escoltant en cada moviment el sabor de l'esperança, permetent-me que la teva aroma sigui ja parteix de la meva fragància.
Ets la llum que dóna color al meu rostre, el raig que reflecteix en les meves pupil·les un món en el qual somiar, la claredat que ofereix una nova oportunitat, un matí que planejar, un ahir al que mai poder oblidar.

jueves, 15 de septiembre de 2011

VENEZZIA


La luna refleja su belleza en tus negros ojos, otorgándoles esa luz que emana todo tu ser, que ilumina mi vida. Las estrellas bañan sus cuerpos en tus venas, por el simple placer de recorrer tu corazón hasta llegar a tus manos, alcanzando las mías cuando las entrelazamos. La brisa susurra en tu superficie, perfilando en ella las sombras de la sabiduría que posees, alcanzándomela, permitiéndome ser parte de la historia, testigo de unas vidas que no conocí. La arquitectura inspira en tu fortaleza la base de sus construcciones, creando palacios de esmeralda donde sólo existía vacío. El cielo, celoso de tu grandeza, se oculta entre las sombras, para esconderse junto a mí y contemplarte hasta el amanecer.

La lluna reflecteix la seva bellesa en els teus negres ulls, atorgant-los aquesta llum que emana tot la teva ser, que il·lumina la meva vida. Els estels banyen els seus cossos en les teves venes, pel simple plaure de recórrer el teu cor fins a arribar a les teves mans, aconseguint les meves quan les entrellacem. La brisa murmura en la teva superfície, perfilant en ella les ombres de la saviesa que posseeixes, aconseguint-me-la, permetent-me ser part de la història, testimoni d'unes vides que no vaig conèixer. L'arquitectura inspira en la teva fortalesa la base de les seves construccions, creant palaus de maragda on només existia buit. El cel, gelós de la teva grandesa, s'oculta entre les ombres, per amagar-se al meu costat i contemplar-te fins a l'alba.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

QUE TE PASA? / QUE ET PASSA?



He plantado girasoles, para deleitarme con la belleza de la naturaleza al contorsionarte ante el astro rey,  y las nubes han llenado el cielo, con intención de instalarse para no marchar.
He creado un anillo con el mensaje secreto que me permita sonreír aun cuando un mar de lágrimas inunde mi rostro, y el más crudo invierno ha invadido la zona, obligándome a llevar guantes.
He construido un arca a la imagen de la de Noe, para perpetuar la grandeza de la naturaleza y permitir a todos sus seres convivir con la paz y la amabilidad que llevan años mostrándonos, y  la sequía ha producido una escasez que ha obligado a los animales a agruparse en partidos, proponiendo elecciones… hasta finalmente amotinarse, uniéndose sólo para eliminar el objeto que les era molesto, YO!
Y aun hay quien se pregunta “que te pasa?” si para una vez que coges el tren va en sentido contrario, para que llueva sólo has de ponerte las gafas de sol, para hacer reís no necesitas más que contarles un día cualquiera en la vida de una persona normal que hace tiempo descubrió que no es “lo normal”,  buscando un mundo normal en el que vivir y soñar deje de ser lo anormal.

He plantat girasols, per delectar-me amb la bellesa de la naturalesa al contorsionar-te davant l'astre rei, i els núvols han omplert el cel, amb intenció d'instal·lar-se per no marxar.
He creat un anell amb el missatge secret que em permeti somriure tot i que un mar de llàgrimes inundi el meu rostre, i el més cru hivern ha envaït la zona, obligant-me a portar guants.
He construït un arca a la imatge de la de Noe, per perpetuar la grandesa de la naturalesa i permetre a tots els seus éssers conviure amb la pau i l'amabilitat que porten anys mostrant-nos, i la sequera ha produït una escassetat que ha obligat als animals a agrupar-se en partits, proposant eleccions… fins a finalment amotinar-se, unint-se només per eliminar l'objecte que els era molest, JO!
I àdhuc hi ha qui es pregunta “que et passa?” si per a una vegada que agafes el tren va en sentit contrari, perquè plogui només has de posar-te les ulleres de sol, per fer rieu no necessites més que explicar-los un dia qualsevol en la vida d'una persona normal que fa temps va descobrir que no és “el normal”, buscant un món normal en el qual viure i somiar deixi de ser l'anormal.

KISS


Eres el sol que guía mi vida, la luz que da color a mis ojos, el calor que mantiene la esperanza en mi corazón, la brújula que muestra el norte a mi alma, los dedos que acarician mi aire, la mano que pinta mi horizonte, los brazos que alzan mi mundo, el ser que florece en mi futuro, logrando borrar el más doloroso pasado.
Es en cada una de tus palabras donde juego con los pétalos de mis sueños, en tu valor de vencer los obstáculos por aquello que deseas nacen las raíces de mi fuerza, en la sinceridad de todo lo que realizas crece la confianza en el ser humano y en la generosidad de tu corazón un motivo para creer en él.

Ets el sol que guia la meva vida, la llum que dóna color als meus ulls, la calor que manté l'esperança en el meu cor, la brúixola que mostra el nord a la meva ànima, els dits que acaricien el meu aire, la mà que pinta el meu horitzó, els braços que alcen el meu món, l'ésser que floreix en el meu futur, aconseguint esborrar el més dolorós passat.
És en cadascuna de les teves paraules on joc amb els pètals dels meus somnis, en el teu valor de vèncer els obstacles per allò que desitges neixen les arrels de la meva força, en la sinceritat de tot el que realitzes creix la confiança en l'ésser humà i en la generositat del teu cor un motiu per creure en ell.

martes, 13 de septiembre de 2011

ENCERRADO / TANCAT


Oculto entre las sombras, escondido en la noche perpetua de mis días, oculto de miradas generosas, resguardado de todos aquellos paraísos que a sus pies colocan, sordo a los susurros que le hablan de amor, ahí vive mi corazón desde que marchaste.
Ahogado en su propia sangre, encharcado en la autocompasión, asfixiándose en la agonía del vacío, conquistado por la soledad de la multitud, encerrado para no sufrir de nuevo la crueldad de la realidad que la ausencia le ha hecho mortificarse en el dolor, cayendo en el precipicio que sólo la ausencia es capaz de provocar.

Ocult entre les ombres, amagat en la nit perpètua dels meus dies, ocult de mirades generoses, protegit de tots aquells paradisos que als seus peus col·loquen, sord als murmuris que li parlen d'amor, aquí viu el meu cor des que vas marxar.
Ofegat en la seva pròpia sang, entollat en l'autocompassió, asfixiant-se en l'agonia del buit, conquistat per la solitud de la multitud, tancat per no sofrir de nou la crueltat de la realitat que l'absència li ha fet mortificar-se en el dolor, caient en el precipici que només l'absència és capaç de provocar.

lunes, 12 de septiembre de 2011

CADA ALBA


Aunque la vida pierda el color, y se confunda con la niebla del dolor, será tu sonrisa la que me despierte cada amanecer.
Aunque la luz se torne tiniebla y nuble mis ojos hasta llorar, será el mar de tu amor el que me despierte cada amanecer.
Aunque las sombras cubran mi cuerpo, y me alma se hunda en el silencio, será tus palabras las que me despierten cada amanecer.
Aun que la última flor del Edén se marchite, y con ella el mayor suspiro de amor, serán tu recuerdo los que me despierten cada amanecer.
Encara que la vida perdi el color, i es confongui amb la boira del dolor, serà el teu somriure la que em desperti cada alba.
Encara que la llum es torni tenebra i ennuvoli els meus ulls fins a plorar, serà el mar del teu amor el que em desperti cada alba.
Encara que les ombres cobreixin el meu cos, i la meva ànima s'enfonsi en el silenci, serà les teves paraules les que em despertin cada alba.
Àdhuc que l'última flor del Edén es marceixi, i amb ella el major sospir d'amor, seran el teu record els que em despertin cada alba.

domingo, 11 de septiembre de 2011

POR TI / PER TU


Pararía el tiempo si con ello lograra inmortalizar ese primer segundo en el que mis ojos encuentran los tuyos al atardecer, grabando en mi retina la perfecta imagen que mi corazón contempla, pincelando cada detalle de tu rostro al sonreírme, cincelando en el aire cada ángulo de tu belleza al perder  tu mirada en mi.
Crearía un cielo nuevo si en él pudiéramos surcar entre las nubes de mis sueños, cuando ellos te pertenecen, purificando el aire que alimentan tan dulces palabras, otorgándonos el vértigo que tu compañía me produce, ofreciéndote el infinito de posibilidades que tú me regalas a cada instante, sobrevolando el mundo que tú pones a mis pies.
Trabajaría la más dura roca si en ella te pudiera brindar el hogar que te cobije, entregándote el amor que tu depositas en cada hecho, la fortaleza que me entregas en cada palabra, la sabiduría que emanas con cada movimiento, la paz que en cada minuto depositas en mi alma.

Pararia el temps si amb això aconseguís immortalitzar aquest primer segon en el qual els meus ulls troben els teus al capvespre, gravant en la meva retina la perfecta imatge que el meu cor contempla, pinzellant cada detall del teu rostre en somriure'm, cisellant en l'aire cada angle de la teva bellesa en perdre la teva mirada en la meva.
Crearia un cel nou si en ell poguéssim solcar entre els núvols dels meus somnis, quan ells et pertanyen, purificant l'aire que alimenten tan dolces paraules, atorgant-nos el vertigen que la teva companyia em produeix, oferint-te l'infinit de possibilitats que tu em regales a cada moment, sobrevolant el món que tu poses als meus peus.
Treballaria la més dura roca si en ella et pogués brindar la llar que t'aculli, lliurant-te l'amor que el teu diposites en cada fet, la fortalesa que em lliures en cada paraula, la saviesa que emanes amb cada moviment, la pau que en cada minut diposites en la meva ànima.