NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


sábado, 25 de diciembre de 2010

PARA TODAS LAS MADRES / PER A TOTES LES MARES


Todavía no me habías visto y ya me amabas, no tenía nombre y ya me llamabas, no me habías tocado y ya sentía tuyas caricias.
Me abrigaste en las noches de invierno, me limpiaste mis heridas todavía cuando no se podían ver, fuiste mi paraguas en los días de lluvia y mi sombrilla cuando el sol me castigaba.
Hoy que ya te fuiste sigues estando conmigo, en mis días malos, en los momentos buenos, en las sonrisas que tengo y en las lágrimas que callo!

Encara no m'havies vist i ja m'estimaves, no tenia nom i ja em cridaves, no m'havies tocat i ja sentia teves carícies.
Em vas abrigar en les nits d'hivern, em vas netejar les meves ferides encara quan no es podien veure, vas ser el meu paraigua en els dies de pluja i la meva ombrel·la quan el sol em castigava.
Avui que ja et vas anar segueixes estant amb mi, en els meus dies dolents, en els moments bons, en els somriures que tinc i en les llàgrimes que callo!

viernes, 24 de diciembre de 2010

NOCHE DE PAZ / NIT DE PAU


En la noche sales a mi encuentro, pero sólo en sueños te veo. Eres la luz de la esperanza, la lente que permite ver el futuro con la belleza de un jardín, el faro que en la oscuridad te ofrece un remanso de tranquilidad. Entras en la vida con el susurro del silencio y de ella sales con la fuerza del estruendo, dejando tras de ti el vacío de la confusión.
Te busco en el alma herida, en el corazón roto, en el pensamiento distorsionado y en la memoria perdida, si saber que te encentras en un tenue rincón de mi interior.

En la nit surts a la meva trobada, però només en somni et veig. Ets la llum de l'esperança, la lent que permet veure el futur amb la bellesa d'un jardí, el far que en la foscor t'ofereix un recés de tranquil·litat. Entres en la vida amb el murmuri del silenci i d'ella salis amb la força del baluern, deixant després de tu el buit de la confusió.

Et busco en l'ànima ferida, en el cor trencat, en el pensament distorsionat i en la memòria perduda, si saber que et trobes en un tènue racó del meu interior.





jueves, 23 de diciembre de 2010

EL CAMINO / EL CAMÍ


El tiempo ha cubierto con las canas de la experiencia tu barba, el camino ha dejado en tu tirso ausente de vida, pero lleno de sabiduría, a tu espalda un cesto lleno de los frutos recogidos por el camino, en tus ojos la paz del que no espera nada y en tus pies con las alas del que sabe que le queda todo un mundo por delante.
Cuéntame de tus caminos, de las vidas conocidas, de toda esa historia que has protagonizado. Comparte conmigo toda la sabiduría que te han dado las sendas y la riqueza que en tu alma han escrito los caminos reales, cédeme algo de ese tiempo que el camino te entregó para llegar a comprender lo que es el amor, ese regalo lleno de generosidad que entrega tanto al que lo recibe como al que da.

El temps ha cobert amb els cabells blancs de l'experiència la teva barba, el camí ha deixat en el teu tirs absent de vida, però ple de saviesa, a la teva esquena un cistell ple dels fruits recollits pel camí, en els teus ulls la pau del que no espera gens i en els teus peus amb les ales del que sap que li queda tot un món per davant.
Explica'm dels teus camins, de les vides conegudes, de tota aquesta història que has protagonitzat. Comparteix amb mi tota la saviesa que t'han donat les sendes i la riquesa que en la teva ànima han escrit els camins rals, cedeix-me una mica d'aquest temps que el camí et va lliurar per arribar a comprendre el que és l'amor, aquest regal ple de generositat que lliura tant al que ho rep com al que dóna.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

CUPIDO


Bajó Cupido de su nube para atravesar mi corazón, justo en el momento en el que el juguetón destino te puso frente a mí. No era un día especial, ni el sol lucía en el cielo como el astro rey que es, no se paró el mundo ni cayeron las estrellas, no sonó música ni me saltó el corazón… pero… el día se iluminó y se hizo inolvidable, el sol se eclipsó ante tu presencia, la tierra giró a nuestro alrededor y las estrellas marcaron nuestro encuentro, tu voz creo la más bella melodía y mi corazón se paró. Verte fue quererte, conocerte amarte.


Va baixar Cupido del seu núvol per travessar el meu cor, just en el moment en el qual la juganera destinació et va posar enfront de mi. No era un dia especial, ni el sol lluïa en el cel com l'astre rei que és, no es va parar el món ni van caure els estels, no va sonar música ni em va saltar el cor… però… el dia es va il·luminar i es va fer inoblidable, el sol es va eclipsar davant la teva presència, la terra va girar al nostre al voltant i els estels van marcar la nostra trobada, la teva veu creo la més bella melodia i el meu cor es va parar. Veure't va ser voler-te, conèixer-te estimar-te.


martes, 21 de diciembre de 2010

LA LECCIÓN / LA LLIÇÓ


He aprendido a sonreír al contemplar la inocencia en la risa de un niño, a mirar al encontrar los ojos de un anciano perdidos en el horizonte, a callar al escuchar los gritos del silencio y a hablar al oír los susurros de las palabras.
Me han enseñado cultura los que jamás pisaron una escuela, historia los que la vivieron, educación en el hogar, a sumar aquellos que regalan, a restar los que perdieron, a regalar los que no tienen nada y a perder los que algún día tuvieron.
Pero aun hoy sueño con aprender todo lo que me han enseñado!

He après a somriure en contemplar la innocència en el riure d'un nen, a mirar en trobar els ulls d'un ancià perduts en l'horitzó, a callar en escoltar els crits del silenci i a parlar en sentir els murmuris de les paraules.
M'han ensenyat cultura els que mai van trepitjar una escola, historia els que la van viure, educació en la llar, a sumar aquells que regalen, a restar els que van perdre, a regalar els que no tenen gens i a perdre els que algun dia van tenir.
Però àdhuc avui somni amb aprendre tot el que m'han ensenyat!

 


lunes, 20 de diciembre de 2010

PERDONA


Perdona el mucho amor que te doy, pues para amarte no conozco medidas.
Perdona que sólo con verte sonría, pues tu imagen es el reflejo de la bondad.
Perdona que a tus pies ponga la luna y el sol salgo sólo por ti, pues la naturaleza quiere regalarte sus mejores joyas.
Perdona que tu sombra sea tan pequeña, pues su único sentido en la vida es vivir pegada a ti.
Perdona al día por que celoso de tu belleza creó la noche para ocultarla.
Perdona que suplique tu perdón, más sin tu felicidad niel amor, ni la bondad, ni la luz, nii el día, ni la noche… pueden tener sentido.


Perdona el molt amor que et dono, doncs per estimar-te no conec mesures.
Perdona que només amb veure't somrigui, doncs la teva imatge és el reflex de la bondat.
Perdona que als teus peus posi la lluna i el sol surto només per tu, doncs la naturalesa vol regalar-te les seves millors joies.
Perdona que la teva ombra sigui tan petita, doncs el seu únic sentit en la vida és viure pegada a tu.
Perdona al dia per que gelós de la teva bellesa va crear la nit per ocultar-la.
Perdona que supliqui el teu perdó, més sense la teva felicitat ni l'amor, ni la bondat, ni la llum, ni el dia, ni la nit… poden tenir sentit.




domingo, 19 de diciembre de 2010

EL ANCIANO SABIO / L'ANCIÀ SAVI


Como cada día se hallaba un sabio sentado en un banco junto a la orilla del rio, la mirada perdida en el horizonte y una sonrisa dibujada en su rostro. Junto a él se sentó un niño, apenas contaba con edad como para alcanzar por si solo el asiento del banco y en su cara la clara inocencia de quien contempla desde la ignorancia.

- Dicen de usted que es el mayor sabio del mundo, que en sus palabras la verdad vive y en su corazón la razón habla… sin embargo todos los días lo veo desde mi ventana, desde que el sol nace hasta que la luna lo abraza, el silencio lo abriga y su mirada calla, ¿podría decirme que le muestra el solitario rio?

El anciano sabio sonrió, le miró durante unos instantes y contestó:

- El rio me muestra su sabiduría, los conocimientos que sólo el que observa es capaz de encontrar, me enseña la sabiduría de aquellos ancianos que junto a mi pasan y la rutina les impide verme, la ilusión de la juventud de los infantes que en su alegría por vivir ignoran quien junto a ellos convive, la paciencia de la roca que soporta el continuo pasar el agua, la constancia del pez que quiere alcanzar su presa, la generosidad de las plantas que nos regalan el aire para nosotros vital, la belleza del agua que cede su protagonismo a los reflejos que devuelve… me concede un lugar donde la sabiduría crece dispuesta a ser recogida por quienes detengan su paso para admirarla.

El niño dejó en silencio sus labios, acomodó su pequeño cuerpo en el banco y desde entonces no dejó de bajar al banco para aprender del rio, sentado en silencio junto al sabio.



Com cada dia es trobava un savi assegut en un banc al costat de la riba del riu, la mirada perduda en l'horitzó i un somriure dibuixat en el seu rostre. Al costat d'ell es va asseure un nen, amb prou feines comptava amb edat com per aconseguir per si solament el seient del banc i en la seva cara la clara innocència de qui contempla des de la ignorància.

- Diuen de vostè que és el major savi del món, que en les seves paraules la veritat viu i en el seu cor la raó parla… no obstant això tots els dies ho veig des de la meva finestra, des que el sol neix fins que la lluna ho abraça, el silenci ho abriga i la seva mirada calla, podria dir-me que li mostra el solitari riu?

L'ancià savi va somriure, li va mirar durant uns instants i va contestar:

- El riu em mostra la seva saviesa, els coneixements que només el que observa és capaç de trobar, m'ensenya la saviesa d'aquells ancians que al costat del meu passen i la rutina els impedeix veure'm, la il•lusió de la joventut dels infants que en la seva alegria per viure ignoren qui al costat d'ells conviu, la paciència de la roca que suporta el continu passar l'aigua, la constància del peix que vol aconseguir la seva presa, la generositat de les plantes que ens regalen l'aire per a nosaltres vital, la bellesa de l'aigua que cedeix el seu protagonisme als reflexos que retorna… em concedeix un lloc on la saviesa creix disposada a ser recollida per els qui detinguin el seu pas per admirar-la. El nen va deixar en silenci els seus llavis, va acomodar el seu petit cos al banc i des de llavors no va deixar de baixar al banc per aprendre del riu, assegut en silenci al costat del savi.