Del rojo de tus labios salió la tinta de mil poemas, de la dulzura de tus palabras las flores extrajeron su perfume, de la delicadeza de tus manos las más bellas partituras brotaron, en la fuerza de tu corazón las guerras se tornaron paz.
Y ahora ahí sentado en el banco ¿dudas de mi amor?, ¿cómo sería posible que las hojas no amasen a la brisa que les regala un mundo por el que viajar? ¿Cómo podrían las nubes vivir sin el sol, y las estrellas no morir sin su madre luna? ¿Como quieres que te dé mi corazón si desde el día en que te conocí dejó de ser mío?
Del vermell dels teus llavis va sortir la tinta de mil poemes, de la dolçor de les teves paraules les flors van extreure el seu perfum, de la delicadesa de les teves mans les més belles partitures van brollar, en la força del teu cor les guerres es van tornar pau.
I ara aquí assegut en el banc dubtes del meu amor?, com seria possible que les fulles no estimessin a la brisa que els regala un món pel qual viatjar? Com podrien els núvols viure sense el sol, i les estrelles no morir sense la seva mare lluna? Com vols que et doni el meu cor si des del dia que et vaig conèixer va deixar de ser meu?