En mis largos días de soledad eras mi único amparo, cuando mi cierre se volvió insoportable tú eres mi campo, mi prado, mi montaña, cuando el frío calaba mis huesos tus ramas me dieron abrigo, si mi sueño se volvía frágil tu luna me mecía y si la oscuridad invadía mi vista tu farola me regalaba las imágenes que la noche me ocultaba.
En els meus llargs dies de solitud eres la meva única empara, quan el meu tancament es va tornar insuportable tu ets el meu camp, el meu prat, la meva muntanya, quan el fred calava els meus ossos les teves branques em van donar abric, si el meu somni es tornava fràgil la teva lluna em bressolava i si la foscor envaïa la meva vista el teu fanal em regalava les imatges que la nit m'ocultava.
No hay comentarios:
Publicar un comentario