NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


jueves, 30 de junio de 2011

MI ESTRELLA / EL MEU ESTEL



He abrazado las estrellas hasta tatuar en mis recuerdos cada uno tus detalles, me he fundido en el universo de tu historia hasta hacerme parte de ella y volado entre los planetas buscando tu nuevo hogar.
He admirado la blancura de los pétalos que la flor de tu sonrisa dejó grabada en mi retina y en el verde de tus ojos, en los que me perdí cuando era niña y hoy quisiera encontrar, planté los sueños que me ayudaste  a cumplir.
Es tanto lo que he vivido a tu lado, tanto lo que he llorado, tanto lo que he reído, tanto… que hoy sólo me queda la luna y hasta ella se evapora en mi horizonte.
He abraçat els estels fins a tatuar en els meus records cadascun els teus detalls, m'he fos en l'univers de la teva història fins a fer-me part d'ella i volat entre els planetes buscant la teva nova llar.
He admirat la blancor dels pètals que la flor del teu somriure va deixar gravada en la meva retina i en el verd dels teus ulls, en els quals em vaig perdre quan era nena i avui volgués trobar, vaig plantar els somnis que em vas ajudar a complir.
És tant el que he viscut al teu costat, tant el que he plorat, tant el que he rigut, tant… que avui només em queda la lluna i fins a ella s'evapora en el meu horitzó.

lunes, 20 de junio de 2011

GRACIAS /


Cuando el dolor araña el alma hasta romperte el corazón,  cuando la esperanza se esfuma ante tu mirada diluyéndose entre  lágrimas y crees que el mundo, tu mundo, ha sido absorbido por un agujero negro, en esos momentos en los que estás seguro de que ya nada puede consolarte, aparecen esas estrellas en el cielo acompañándote en la oscuridad, permitiéndote con su dulce luz caminar, seguir avanzando, logrando que ese dolor que crees irresistible se haga llevadero. Crecen flores en ese mundo que pensabas perdido, mostrándote la belleza del amor de personas maravillosas, que jamás podrán saber la fuerza que te están dando, lo importantes que han sido cuando más los necesitabas, lo mucho que te han dado, lo mucho que se lo agradeces. Por ellos, para ellos, gracias desde lo más profundo de mi corazón, en el tenéis un hogar para la eternidad.




Quan el dolor esgarrapa l'ànima fins a trencar-te el cor, quan l'esperança s'esfuma davant la teva mirada diluint-se entre llàgrimes i creïs que el món, el teu món, ha estat absorbit per un forat negre, en aquests moments en els quals estàs segur que ja gens pot consolar-te, apareixen aquests estels en el cel acompanyant-te en la foscor, permetent-te amb la seva dolça llum caminar, seguir avançant, aconseguint que aquest dolor que creïs irresistible es faci suportable. Creixen flors en aquest món que pensaves perdut, mostrant-te la bellesa de l'amor de persones meravelloses, que mai podran saber la força que t'estan donant, l'importants que han estat quan més els necessitaves, el molt que t'han donat, el molt que l'hi agraeixes. Per ells, per a ells, gràcies des del més profund del meu cor, en el teniu una llar per a l'eternitat.


jueves, 2 de junio de 2011

CULPA


Cuando la soledad ensombrezca tus días y el silencio rompa tu corazón en mil pedazos, en esos momentos en los que creas ver como la naturaleza se marchita a tu paso y el dolor se clava en tu alma, aquellos instantes en los que la desgracia acaricie tu piel, dejando en ella la marca de una senectud que aun no has alcanzado, en las horas en que creas ser el causante de toda la tristeza que junto a ti se cierna, cúlpame a mi de todo, odia el amor que por ti siento, la felicidad que tu compañía me hace emanar, que sólo por ti sea capaz de cruzar el horizonte y volar hasta el infinito, culpa a mi amor de todo porque él jamás será capaz de abandonar tu sombra, te acompañará en cada una de las dificultades que la vida te plantee, te abrazará en la soledad, secará tus lágrimas, nutrirá tu piel, te extraerá los clavos que tu alma atormentan, recogerá los pedazos de tu roto corazón para, con el más puro y limpio de los amores, unirlos.



Quan la solitud aombri els teus dies i el silenci trenqui el teu cor en mil trossos, en aquests moments en els quals creguis veure com la naturalesa es marceix al teu pas i el dolor es clava en la teva ànima, aquells instants en els quals la desgràcia acariciï la teva pell, deixant en ella la marca d'una senectut que àdhuc no has aconseguit, en les hores en què creguis ser el causant de tota la tristesa que al costat de tu es plani, culpa'm a la meva de tot, odia l'amor que per tu sento, la felicitat que la teva companyia em fa emanar, que només per tu sigui capaç de creuar l'horitzó i volar fins a l'infinit, culpa al meu amor de tot perquè ell mai serà capaç d'abandonar la teva ombra, t'acompanyarà en cadascuna de les dificultats que la vida et plantegi, t'abraçarà en la solitud, assecarà les teves llàgrimes, nodrirà la teva pell, t'extraurà els claus que la teva ànima turmenten, recollirà els trossos del teu trencat cor per, amb el més pur i net dels amors, unir-los.



martes, 31 de mayo de 2011

MIRADAS / MIRADES


He cerrado los ojos para poder contemplar en vuestras miradas la mayor creación, caminando entre la fértil tierra que me ofrecen el Edén, bañarme en el amor incondicional que regalan, sentirme acariciada por la ternura, el cariño, la felicidad que pueden llegar a desprender, rozar el cielo con su paz, volar entre llamas con su entrega, prenderme en la eternidad con sólo una mirada.
No son los ojos que en ella viven, ni tan siquiera los que la contemplan, son esas débiles arrugas que la alegría ha grabado junto a ellas, la calidez de sus pestañas cayendo lentamente mientras el aire danza entre ellas, la capacidad de comunicar sin mediar palabra, de poder escribir sobre ellas mil versos y no repetir sentimientos.



He tancat els ulls per poder contemplar en les vostres mirades la major creació, caminant entre la fèrtil terra que m'ofereixen el Edén, banyar-me en l'amor incondicional que regalen, sentir-me acariciada per la tendresa, l'afecte, la felicitat que poden arribar a desprendre, fregar el cel amb la seva pau, volar entre flames amb el seu lliurament, prendre'm en l'eternitat amb només una mirada.
No són els ulls que en ella viuen, ni tan sols els que la contemplen, són aquestes febles arrugues que l'alegria ha gravat al costat d'elles, la calidesa de les seves pestanyes caient lentament mentre l'aire dansa entre elles, la capacitat de comunicar sense intervenir paraula, de poder escriure sobre elles mil versos i no repetir sentiments.


lunes, 30 de mayo de 2011

QUERRÍA NO QUERERTE / VOLDRÍA NO ESTIMAR-TE


Quisiera no adorarte, ser capaz de contemplar días en los que no necesite el sol que sólo tú pones en mi vida, lograr hacer de la soledad del corazón del océano la mejor compañía, olvidar que ni el vuelo del más bello pájaro igualaría el movimiento que tus palabras le dan al aire.
Quisiera no quererte, hacer de tu ausencia un majestuoso poema, de tu silencio la mejor armonía, del dolor mi escudo, de la agonía de no tenerte mi bandera, de olvido un modo de vida.
Pero me es imposible, como odiar lo que el corazón ama?, como abandonar el cielo para caer en la tierra?, Como dejar volar aquello que tengo encadenado al alma?



Voldria no adorar-te, ser capaç de contemplar dies en els quals no necessiti el sol que només tu poses en la meva vida, aconseguir fer de la solitud del cor de l'oceà la millor companyia, oblidar que ni el vol del més bell ocell igualaria el moviment que les teves paraules li donen a l'aire.
Voldria no estimar-te, fer de la teva absència un majestuós poema, del teu silenci la millor harmonia, del dolor el meu escut, de l'agonia de no tenir-te la meva bandera, d'oblit una manera de vida.
Però m'és impossible, ¿com odiar el que el cor estima?, ¿com abandonar el cel per caure a la terra?, ¿Com deixar volar allò que tinc encadenat a l'ànima?



jueves, 26 de mayo de 2011

DOLOR


El dolor ensombrece tu mirada y declina tus labios hasta besar la agonía, tus palabras se pierden en tu soledad sin llegar a rozar el aire, mientras el abismo en el que buceas se transforma en tu universo. El mar del sufrimiento ha secado las orillas de tu alma dejándote el lagrimal cegado por el salitre, y mientras... olvidas que tu cruz pesaría menos si me permitieras estar junto a ti, si me concedieras el honor de poder sufrir con tu dolor, de llorar con tus lágrimas hasta alcanzar el arco iris que a tus pies deseo postrar.



El dolor aombra la teva mirada i declina els teus llavis fins a besar l'agonia, les teves paraules es perden en la teva solitud sense arribar a fregar l'aire, mentre l'abisme en el qual busseges es transforma en el teu univers. El mar del sofriment ha assecat les ribes de la teva ànima deixant-te el lacrimal encegat pel salitre, i mentre... oblides que la teva creu pesaria menys si em permetessis estar al costat de tu, si em concedissis l'honor de poder sofrir amb el teu dolor, de plorar amb les teves llàgrimes fins a aconseguir l'arc de Sant Martí que als teus peus desitjo prostrar.



miércoles, 25 de mayo de 2011

COMO NO / COM NO


Como no creer en el cielo si encontrarte fue conocer a un ángel allí nacido. Como no creer en la grandeza de la madre naturaleza si ella te dio un corazón con la frágil belleza de una amapola. Como no creer en el poder de arte si fue el sensible trazo de un pincel el que pintó tu sonrisa y las firmes manos de un escultor que cincelaron tu mirada. Como no creer en el azar si fue él quien cruzó nuestras almas en la eternidad de un hola. Como no creer en el amor si en mi vida su hogar halló.



Com no creure en el cel si trobar-te va ser conèixer a un àngel allí nascut. Com no creure en la grandesa de la mare naturalesa si ella et va donar un cor amb la fràgil bellesa d'una rosella. Com no creure en el poder d'art si va anar el sensible traç d'un pinzell el que va pintar el teu somriure i les fermes mans d'un escultor que van cisellar la teva mirada. Com no creure en l'atzar si va ser ell qui va creuar les nostres ànimes en l'eternitat d'un hola. Com no creure en l'amor si en la meva vida la seva llar va trobar.



martes, 24 de mayo de 2011

AHORA / ARA




Ahora que la marea se ha llevado la arena de nuestras orillas, dejando al desnudo la fragilidad de nuestros corazones. Ahora Que las olas de la pasión se han perdido en la calma del cariño y el azul de nuestras almas se han difuminado bajo las alas del Concord de la agonía. En mi interior perdura el hueco de tu ausencia, mientras mis labios besan el vacío que dejaste, mis ojos lloran la ausencia del rostro que no supieron grabar y el silencio de mi corazón deja paso a la efímera eternidad.


Ara que la marea s'ha portat la sorra de les nostres ribes, deixant al nu la fragilitat dels nostres cors. Ara que les ones de la passió s'han perdut en la calma de l'afecte i el blau de les nostres ànimes s'han difuminat sota les ales del Concord de l'agonia. En el meu interior perdura el buit de la teva absència, mentre els meus llavis besen el buit que vas deixar, els meus ulls ploren l'absència del rostre que no van saber gravar i el silenci del meu cor deixa pas a l'efímera eternitat.



lunes, 23 de mayo de 2011

EL PUENTE / EL PONT


Recostada en las piedras del viejo puente, mientras el día ofrecía sus últimos suspiros, la multitud que invadía hasta el más ínfimo de sus rincones iba desapareciendo absorbida por la gama de colores mas bella jamás vista, fundiéndome en las historias que grabó en su superficie, narraciones nunca contadas de labios que tan sólo susurraron un te quiero, un mañana, un adiós… esperando que tu silencio se rompa, que tus pasos avancen, que tus ojos me llamen.



Recolzada en les pedres del vell pont, mentre el dia oferia els seus últims sospirs, la multitud que envaïa fins al més ínfim dels seus racons anava desapareixent absorbida per la gamma de colors mes bella mai vista, fonent-me en les històries que va gravar en la seva superfície, narracions mai explicades de llavis que tan sols van murmurar un et vull, un matí, un adéu… esperant que el teu silenci es trenqui, que els teus passos avancin, que els teus ulls em cridin.


domingo, 22 de mayo de 2011

IMPOSIBLE / IMPOSSIBLE


Imagina que no me has conocido, que tus ojos no se han perdido en los míos en un callado te quiero, que tus dedos no se han fundido con los míos creando dunas de amor, en las que la arena se desliza dejando al desnudo nuestras almas inocentes, que la felicidad no ha acariciado nuestros rostros, haciendo de nuestros labios la pérfida sonrisa del locamente enamorado. Imagina que el desierto de la soledad ha secado nuestros corazones y entenderás como es que tu amor es el refresco que sacia la sed de mi corazón, la brisa que oxigena mi sangre, la luz que concede a mis días la libertad de existir, la oscuridad que embellece la luna al anochecer.

Imagina que no m'has conegut, que els teus ulls no s'han perdut en els meus en un callat et vull, que els teus dits no s'han fos amb els meus creant dunes d'amor, en les quals la sorra es llisca deixant al nu nostres ànimes innocents, que la felicitat no ha acariciat els nostres rostres, fent dels nostres llavis la pèrfida somriure del bojament enamorat. Imagina que el desert de la solitud ha assecat els nostres cors i entendràs com és que el teu amor és el refresc que sadolla la set del meu cor, la brisa que oxigena la meva sang, la llum que concedeix als meus dies la llibertat d'existir, la foscor que embelleix la lluna en fosquejar.