NOTA DE LA AUTORA

Todas las fotografías y textos que figuran en a continuación no son extraidos de otros blocs, son fruto de la creadora de éste bloc. Por lo que agradecería que si desean hacer uso de éste material me informaran de ello. Si desean ponerse en contacto pueden realizarlo en suspirosdeltiempo@gmail.com

Totes les fotografies i textos que figuren a continuació no són extrets d'altres blocs, són fruit de l'autora d'aquest bloc. Pel que agrairia que si volen fer ús d'aquest material em informaran d'això. Si voleu contactar podeu fer a suspirosdeltiempo@gmail.com


jueves, 19 de agosto de 2010

LA LINTERNA / LA LLANTERNA


Hace muchos años, mucho antes que ninguno de nosotros existiera, vivía un hada a la que llamaban Petunia, esta hada cuidaba de una niña llamada Nut, bella como ninguna y rodeada de todo el amor al que puede aspirar un persona, pero Nut siempre siempre tenía una mirada triste, apagada, y en su sonrisa nunca brillaba la luna.
Un día el hada le preguntó cual era el motivo de su tristeza, del por que su alma nunca mostraba que su corazón guardaba. Nut le explicó que a pesar de que todo a su alrededor era belleza y amor, ella sólo sabía recordar aquellas cosas que en el pasado la hicieron mal, que cada vez eran mayores y las podía contener menos, en sus mejillas se dibujó una lágrima que triste y solitaria bajaba hacia su largo cuello.
El hada se mantuvo callada y la dejó llorar, sólo la abrazó tanto tiempo como ella necesitó. A la mañana siguiente cuando Nut se despertó notó que había un objeto bajo la almohada, metió la mano y sacó una linterna de colores y una nota que decía:
"Ilumina la oscuridad de tus recuerdos hasta que tengan el color que tú les quieras dar, deja que el negro salga de ellos y disfruta toda la belleza de lo que ocurrió alrededor de ellos, todo recuerdo triste de la mano de uno más bonito, no lo dejes escapar! Este será mi último regalo ya que hoy ya tienes en tu mano la posibilidad de ser feliz, usala mucho, tanto como puedas, esta es la única manera de recargar la batería que hace que funcione la linterna. "


Fa molts anys, molt abans que cap de nosaltres existís, vivia una fada a la qual anomenaven Petúnia, aquesta fada tenia cura d'una nena anomenada Nut, bella com cap i envoltada de tot l'amor al que pot aspirar una persona, però Nut sempre sempre tenia una mirada trista, apagada, i en el seu somriure mai brillava la lluna.







Un dia la fada li va preguntar quin era el motiu de la seva tristesa, del perquè la seva ànima mai mostrava que el seu cor guardava. Nut li va explicar que malgrat que tot al seu voltant era bellesa i amor, ella només sabia recordar aquelles coses que en el passat la van fer malament, que cada vegada eren més grans i les podia contenir menys, en les seves galtes es va dibuixar una llàgrima que trist i solitària baixava cap al seu llarg coll.
La fada es va mantenir callada i la va deixar plorar, només la va abraçar tant de temps com ella va necessitar. L'endemà quan Nut es va despertar va notar que hi havia un objecte sota el coixí, va ficar la mà i va treure una llanterna de colors i una nota que deia:
"Il.lumina la foscor dels teus records fins que tinguin el color que tu els vulguis donar, deixa que el negre surti d'ells i gaudeix tota la bellesa del que va passar al voltant d'ells, tot record trist de la mà d'un més bonic, no el deixis escapar! Aquest serà el meu últim regal ja que avui ja tens a la teva mà la possibilitat de ser feliç, USAL molt, tant com puguis, aquesta és l'única manera de recarregar la bateria que fa que funcioni la llanterna. "

miércoles, 18 de agosto de 2010

MOLINO / MOLÍ


Cada día paso por tu lado y te miro, nos miramos, hasta que puedo escuchar tu historia con la suavidad de la brisa en mi cabello, tu vida fue una eterna vuelta, en la que el grano que alimentó a mis antepasados era el resultado del sudor y el amor de tu trabajo diario. Ha pasado el tiempo y tu fortaleza ha dejado en nosotros una huella mayor a la de un nombre, un simple nombre, nos has dejado el testimonio imborrable de tu rueda rodeada del manto de la naturaleza.

Cada dia passo pel teu costat i et miro, ens mirem, fins que puc escoltar la teva història amb la suavitat de la brisa en el meu cabell, la teva vida va ser una eterna volta, en la qual el gra que va alimentar als meus avantpassats era el resultat de la suor i l'amor del teu treball diari. Ha passat el temps i la teva fortalesa ha deixat en nosaltres una petjada major a la d'un nom, un simple nom, ens has deixat el testimoni imborrable de la teva roda envoltada del mantell de la naturalesa.


martes, 17 de agosto de 2010

TRUHAN


Todo un caballero, de aquellos de la antigua escuela, de los que aún dejan pasar a las damas, un galán en toda regla, con la flor en la solapa y el elogio en los labios, travieso como ninguno, formal como el que más, con la corbata en el pecho para frenar los impulsos de este corazón veterano, una mirada estudiada, unos gestos cuidados, un señor de pies a cabeza, un Truhan a tener en cuenta!

Tot un cavaller, d'aquells de l'antiga escola, dels quals encara deixen passar a les dames, un galà en tota regla, amb la flor en la solapa i l'elogi en els llavis, entremaliat com cap, formal com el qual més, amb la corbata en el pit per a frenar els impulsos d'aquest cor veterà, una mirada estudiada, uns gestos cuidats, un senyor de cap a peus, un truhan a tenir en compte!


lunes, 16 de agosto de 2010

DESDE LA LUNA CON AMOR / DES DE LA LLUNA AMB AMOR


Oh! Amada tierra! hace tanto que te veo desde lejos, en tu interior bellas flores de colores se mueven al ritmo de la brisa, estos pequeños seres que te pueblan, tan extraños y curiosos amantes descuidados que maltratan tu cuerpo.



Oh! Querida mía! Hace tanto tiempo que quiero conocerte! Pero la distancia me impide llegar hasta tu corazón, cuando el mio es tuyo desde hace tanto que he olvidado el sonido de mi latido. Pero la esperanza es mi fiel compañera y nunca perderé la ilusión de tenerte tan cerca que nuestras olores se conviertan en una sola fragancia!
 
Oh! Amada terra! fa tant que et veig des de lluny, en el teu interior belles flors de colors es mouen al ritme de la brisa, aquests petits éssers que et poblen, tan estranys i curiosos amants descuidats que maltracten el teu cos.

Oh! Estimada meva! Fa tant de temps que vull conèixer! Però la distància m'impedeix arribar fins al teu cor, quan el meu és teu des de fa tant que he oblidat el so del meu batec. Però l'esperança és el meu fidel companya i mai perdré la il.lusió de tenir-te tan a prop que les nostres olors es converteixin en una sola fragància!
 

domingo, 15 de agosto de 2010

UN MUNDO A TU MEDIDA / UN MÓN A LA TEVA MIDA


Tras las cortinas de la incredulidad, casi oculto entre sueños incumplidos y deseos inalcanzables has creado un mundo perfecto, un mundo a tu medida, en el que la felicidad es el pincel que pinta tus labios y la alegría ilumina tu mirada, un universo en el que poder pasear entre recuerdos del futuro que aun no han sucedido, acariciar la suavidad del cariño y la fuerza del amor, fundirse en los pilares de la confianza y enraizarse en la comprensión de la amistad, un espacio en el que vivir es el mayor placer y la eternidad el paraíso en el que crear tu hogar.



Darrera de les cortines de la incredulitat, gairebé ocult entre somnis incomplerts i desitjos inabastables has creat un món perfecte, un món a la teva mida, en el qual la felicitat és el pinzell que pinta teus llavis i l'alegria lumina la teva mirada, un univers en el de poder passejar entre records del futur que encara no han succeït, acariciar la suavitat de l'afecte i la força de l'amor, fondre's en els pilars de la confiança i arrelar en la comprensió de l'amistat, un espai on viure és el major plaer i l'eternitat el paradís en el qual crear el teu llar.


sábado, 14 de agosto de 2010

DE TI / DE TU


Corrí como nunca, el suelo apenas podía percibir mi paso, hasta que el viento me preguntó "de que estás huyendo que no lleves contigo? ", Entonces el miedo me hizo acogerme en la cueva más negra que encontré y la oscuridad me preguntó "de que te escondes que no tengas ya en tu sombra?" y volé, volé hasta la montaña más alta que existía, pero el eco me preguntó "de que quieres alejarte de que no esté en tu interior? " y llorando le pedí "dime eco que es eso lo que el viento dice que huyo, la sonbra que me escondo y tú que me alejo? " y el eco después de un silencio me susurró "DE TI, no existe pasado que en tu corazón no haya dejado huella, no hay herida que no deje cicatriz, ni momento que no pienses en esa persona, para que olvides debes aprender a perdonar y eso nunca lo harás huyendo, ni escondiendote, ni volando ... "

Vaig córrer com mai, el sòl a penes podia percebre meu pas, fins que el vent em va preguntar "que estàs fugint que no portis amb tu?", Llavors la por em va fer acollir a la cova més negra que vaig trobar i la foscor em va preguntar "de que t'amagues que no tinguis ja al teu ombra? " i vaig volar, vaig volar fins a la muntanya més alta que existia, però el ressò em va preguntar "que vols allunyar-te de que no estigui en el teu interior?" i plorant li vaig demanar "digues ressò que és això el que el vent diu que fuig, la sonbra que em amago i tu que m'allunyo? "i el ressò després d'un silenci em va xiuxiuejar" DE TI, no hi ha passat que en el teu cor no hagi deixat empremta, no hi ha ferida que no deixi cicatriu, ni moment que no pensis en aquesta persona, perquè oblidis has d'aprendre a perdonar i això mai ho faràs fugint, ni escondiendote, ni volant ... "

FUENTES DE MONTJUIC / FONTS DE MONTJUIC



Verte bailar es un placer para la vista, dejar que el rostro se humedezca cuando la brisa trae tu fresco olor, dejar que la música penetre en el alma para fundirme en tus movimentos, alejandome de todo aquello que me rodea, sentir con sólo mirarte el tacto de tus curvas en la punta de mis dedos, contemplar como tu luz rompe la oscuridad de la temida noche, sentarme en las escaleras para apreciar en tu espectáculo el arte en su conjunto, vivirte es vivir la fantasía que sólo la imaginación es capaz de regalar.

Verte ballar és un plaer per a la vista, deixar que la cara es humitegi quan la brisa porta el teu fresc olor, deixar que la música penetri en l'ànima per fondre'm en els teus moviments, allunyant de tot allò que m'envolta, sentir amb només mirar-te el tacte dels teus corbes a la punta dels meus dits, contemplar com la teva llum trenca la foscor de la temuda nit, seure a les escales per apreciar en el teu espectacle l'art en el seu conjunt, viure't és viure la fantasia que només la imaginació és capaç de regalar.

EL ALBA / L'ALBA


Entre las sombras estuviste, casi podría decir que de la oscuridad naciste, la noche fue tu madre y la luna tu alimento, tu luz, tu camino. Pero de tu constancia nació el alba y con ella el brillo de tu luz se tornó astro rey, con tu fuerza se hizo el día, la vida y la esperanza. El amor fue tu motor y por él llegaste a ser la gran persona que hoy eres.

Entre les ombres vas estar, gairebé podria dir que de la foscor vas néixer, la nit va ser la teva mare i la lluna el teu aliment, la teva llum, el teu camí. Però de la teva constància va néixer l'alba i amb ella la lluentor de la teva llum es va tornar en astre rei, amb la teva força es va fer el dia, la vida i l'esperança, L'amor va ser el teu motor i per ell vas arribar ha ser la gran persona que avui ets.


viernes, 13 de agosto de 2010

OLVIDARTE / OBLIDAR-TE


Siempre fuimos diferentes.
Tú la luz que brilla en la nieve, tan frío y distante que mirarte dolía, tu belleza no tenía igual, tus palabras cautivaban hasta llevar a la locura y tu desprecio por la rutina hacía de cada día una nueva aventura.
Yo la sombra que en verano acoge del celoso sol, serena y pensativa, vulnerable a tus encantos, de frágil cristal roto en mil pedazos tantas veces que ya no se me podía reconèixer.
Però a pesar de todo me es imposible olvidarte, olvidar esa mirada en la que el paraíso pintó el Edén, ni esa sonrisa en la que Merlín dejó su hechicero.

Sempre vam ser diferents.
Tu la llum que brilla en la neu, tan fred i distant que mirar-te feia mal, la teva bellesa no tenia igual, les teves paraules captivaven fins a dur a la bogeria i el teu menyspreu per la rutina feia de cada dia una nova aventura.
Jo l'ombra que en estiu acull del gelós sol, serena i pensativa, vulnerable als teus encants, de fragil cristall trencat en mil trossos tantes vegades que ja no se'm podia reconèixer.
Però malgrat tot m'és impossible oblidar-te, oblidar aquesta mirada en la qual el paradís va pintar l'Edén, ni aquest somriure en la qual Merlín va deixar el seu fetillo.

jueves, 12 de agosto de 2010

LA FLOR DE LA FELICIDAD / LA FLOR DE LA FELICITAT


Con el corazón abierto y los sueños aún en la mirada, sin secretos ni dobles sentidos, con perlas en los rostros como muestra del camino recorrido y la piel tersa que sólo la eterna juventud sabe dar, con la experiecia en las raíces y la alegría en sus ramas, así es como me imagino yo la flor de la felicidad, esa belleza que se ha de contemplar, difrutar, saborear, apreciar ... pero nunca arrancar!

Amb el cor obert i els somnis encara en la mirada, sense secrets ni dobles sentits, amb perles en el rostres com a mostra del camí recorregut i la pell tersa que només l'eterna joventut sap donar, amb l'experiecia en les arrels i l'alegria en les seves branques, així és com m'imagino jo la flor de la felicitat, aquesta bellesa que s'ha de contemplar, difrutar, assaborir, apreciar... però mai arrencar!